La Vanguardia (Català-1ª edició)
El dret a la classe de religió
Recordem algunes evidències menystingudes: en termes religiosos, la nostra societat no és laïcista, sinó plural, amb gran presència de la confessió catòlica i una cultura cristiana encara més majoritària pel que fa als seus fonaments i al seu ric llegat històric. La Sagrada Família es l’últim gran exemple de doble manifestació de fe i cultura. L’Estat és aconfessional, neutral, perquè no té cap confessió pròpia, però les valora positivament i hi col·labora, de manera especial amb l’Església catòlica (article 16 de la Constitució). Aconfessional és oposat a ateu i, per tant, les manifestacions en l’espai públic i polític han de preveure la possibilitat de referència a Déu, com per exemple en els funerals d’Estat. Quan Déu és vetat, desapareix la neutralitat i es fomenta l’ateisme.
L’article 27.3 de la Constitució garanteix “el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”. La llei orgànica 7/1980 de Llibertat Religiosa amplia i concreta els preceptes constitucionals sobre aquesta matèria i estableix en l’article 2.3 que, per a l’aplicació efectiva dels drets relacionats amb la llibertat religiosa, “els poders públics adoptaran les mesures necessàries per facilitar l’assistència religiosa en els establiments públics, militars, hospitalaris, assistencials, penitenciaris i d’altres sota la seva dependència, així com la formació religiosa en centres docents públics.”
Els acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu determinen que “els plans educatius en els nivells d’educació preescolar, educació general bàsica, batxillerat unificat polivalent i graus de formació professional inclouran l’ensenyament de la religió catòlica en tots els centres d’educació en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals. Aquest ensenyament no té caràcter obligatori per als alumnes”.
D’aquest marc jurídic queda clar que (1) les confessions religioses, i nominalment la catòlica, són reconegudes en termes positius per l’Estat; (2) els pares tenen dret a garantir una educació moral i religiosa d’acord amb les seves creences i l’Estat ha de fer possible el compliment d’aquest dret; (3) en relació amb els pares i el valor de la confessionalitat, s’impartirà formació religiosa als centres públics; (4) un pacte internacional garanteix que aquest ensenyament es farà en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals (exigència que la llei Celaá incompleix); (5) l’escola concertada, i també la diferenciada, emanen del compliment d’aquells preceptes.
De tot el que s’ha dit fins aquí, és evident que la classe d’educació religiosa confessional en igualtat de condicions amb les altres matèries és un dret. Per contra, l’Estat no té dret a educar en unes determinades ideologies pròpies del govern de torn, es diguin de gènere, liberals, socialistes o de qualsevol mena, ni en cosmovisions materialistes o de la mena que sigui, perquè l’estat de dret liberal no té altre contingut que el que concreta la Constitució.
Per tant, cal restituir els drets conculcats de la classe de religió confessional. Que, a més, es recuperi una assignatura de religió no confessional per als alumnes que no opten per la confessionalitat pot ser una bona opció, donada la mancança de coneixements del jovent, que els impedeix un accés adequat a la cultura, però no pot ser substitutiva de la formació confessional, perquè la seva finalitat és una altra i no es correspondria amb els drets constitucionals i legals esmentats.
Que l’Estat vulgui liquidar la consciència religiosa en els ciutadans té la seva lògica, com ja va explicar Tomáš Masaryk, filòsof, científic i primer president de la República de Txecoslovàquia nascuda el 1918. Teista protestant que no acceptava la revelació ni la mística, va destacar en la seva lluita per la religió, per la importància per a la democràcia que li assignava. Masaryk assenyalava que era decisiva per a ser independents de les institucions de l’Estat i estar en condicions de poder apreciar-les des del punt de vista dels valors i no només dels interessos. Per Masaryk, la lluita per la religió era la
La defensa de la classe de religió confessional és una defensa de l’Estat de dret
lluita per la possibilitat de la democràcia, entesa no com una simple alternança en el poder, sinó com una qüestió dels valors des d’on es governa. Aquesta raó continua sent vàlida i actual. D’aquí que la defensa de la classe de religió confessional, i del dret dels pares i els de l’escola concertada, sigui una defensa de l’estat de dret i de la democràcia.