No puc més

No puc més. Aquestes tres paraules van sintetitzar l’adeu a la política d’Elsa Artadi, el divendres 6 de març, tres mesos després de ser proclamada candidata de Junts a les municipals barcelonines del 2023. Entre llàgrimes, Artadi va anunciar que deixava tots els seus càrrecs i responsabilitats, després d’onze anys de “màxima dedicació” a la política independentista, període en què es va convertir en estreta col·laboradora de Puigdemont i va anar saltant d’alt càrrec en alt càrrec, com si fos el perfil idoni per a tots i cada un (o com si la banqueta estigués despoblada).

El “no puc més” d’Artadi sembla que és un cas típic de burn-out, o síndrome del cremat, que afecta les persones disposades a lliurar-se sense límits a la seva feina... fins que el cos i la ment diuen prou, i comença a dibuixar-se un quadre invalidant d’estrès crònic, esgotament i sensació d’impotència i fracàs. L’OMS va definir el 2019 el síndrome del cremat com una malaltia, i si, en efecte, fos això el que li ha passat a Artadi, no quedaria res més que recomanar-li descans, desitjar-li un entorn laboral més saludable i esperar la seva ràpida recuperació.

Amb el seu “no puc més”, Artadi va al·ludir a una situació de fatiga extrema personal, amb l’explicació del què, o sigui, l’efecte del seu mal. Però no ens va explicar el perquè, la causa del seu mal. Va deixar, doncs, les ments inquisitives, els curiosos, amb una pregunta in mente: no pot més de què? Hi pot haver diverses hipòtesis. La més immediata seria “no puc més” de treballar a un ritme tan sostingut i extenuant. Però n’hi ha d’altres. Per exemple, “no puc més” de treballar en un partit que ha cregut possible teledirigir la política catalana des de Waterloo, i aspira a capitanejar tot l’independentisme des de plataformes alternatives a la Generalitat, malgrat ser integrat al seu Govern, on ja avorreix la seva grenya insomne amb el soci ERC. O, també: “no puc més” de treballar en un partit on els qui han estat màxims dirigents van abandonant les seves posicions. O, també: “no puc més” de treballar per a un partit en què els aspirants al comandament es barallen sense parar i fan la sensació de ser en una olla de grills amb un potencial de divisió infinit.

Aquestes són interpretacions a l’abast de qualsevol militant o simpatitzant de Junts. Però si parlen els desafectes a la causa, la versions podrien anar més enllà. Per exemple, “no puc més”, passats deu anys de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, després d’assistir als errors, primer, i al naufragi, després, del procés, de mantenir la ficció de la independència, un dia sí l’altre també, malgrat saber que el projecte no es pot fer a curt ni a mitjà termini. I, esclar, “no puc més” de veure com el Govern de Catalunya continua prioritzant un anhel de part a l’interès general. ●

Si el que li passa a Artadi fos un cas del síndrome del cremat, cal desitjar-li un entorn laboral més saludable