La Vanguardia (Català-1ª edició)
Viatge a l’Hades
Els homes i els dies
Autor: David Vilaseca
Dramatúrgia: Josep M. Miró
Director: Xavier Albertí
Intèrprets: Mercè Aránega, Albert Ausellé, Paula Blanco, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe, Roberto G. Alonso, Rubén de Eguía, Oriol Genís i Federico Metral
Lloc i data: TNC (21/IV/23224
De les ombres emergeix la silueta d’un home i un piano. Toca la Cantata BWV 106 Actus Tragicus. Bach va compondre aquesta peça per a un funeral. La música invoca un cor d’homes. Fantasmes, com en l’escena més emotiva de The inheritance. L’home es presenta: David Vilaseca i el 2010 mor atropellat a Londres. Josep Maria Miró i Xavier Albertí ja ens han situat en l’Hades. El sojorn dels morts, que Max Glaenzel desplegarà en una escenografia feta amb la foscor perfilada de David Bofarull. L’inframón ocupa l’escenari, sense defugir de cap de les accepcions de l’univers gai. Lloc i concepte que sustenten la complexa adaptació escènica d’Els homes i els dies, obra parcialment pòstuma de Vilaseca. Saltem al 2017, a la Laie i a la crònica de Núvol de la presentació del llibre. Els amics que s’hi presenten llancen dues idees que també expliquen aquesta posada en escena: “claredat glacial” i “matèria fosca”. Totes dues ressonen en aquesta funció amb refinada intenció i enllacen amb la mateixa veu de l’autor quan descriu la seva experiència vital recollida a L’aprenentatge de la soledat.
Albertí ens convida a descendir a aquella dimensió més mental que física, conduït per un espectre literari, el seu arxiu de records i les emocions esmorteïdes dels no vius. Gran exercici de contenció de Rubén de Eguía (David). Narrador-guia que només es permet puntuals moments d’alteració. Fredor que al principi desconcerta i després és imprescindible per entendre i gaudir d’aquesta fantasmagoria escènica. Paula Blanco, representa gairebé hieràtica totes les dones (amigues o confidents), amb només un canvi de perruca; la mare (Mercè Arànega) i el pare (Oriol Genís), que passen de figures de l’enyorança familiar a erigir-se en parca psicoanalítica i misteri còmplice.
Els homes que representen el desig repetit són fitxes: nom, edat, procedència, professió i lloc de trobada. El nu, codificat per una peça fetitxista. Només el Josh (Francesc Cuéllar), el primer amant esmentat, mereix un tractament més tridimensional, tot i que també el gest estigui marcat per la repetició. Figures que emergeixen de racons, portes, trapes i espais, que s’estenen com els fitxers de María Moliner. I hi ha les metàfores literàries, que Miró ha sumat (Sagarra, Puig i Ferreter) per il·lustrar la complexa relació que Vilaseca tenia amb la seva pertinença cultural. O la reina vermella transvestida, amb qui Miró transcendeix el discurs queer de Vilaseca i regala a Roberto G. Alonso, un monòleg estel·lar. I l’aparició d’Alejandro Bordanove, com el Sant Sebastià de Bronzino.
Parla i explicita més que qualsevol altre personatge l’encertada decisió de resignificar el quasi inevitable narcisisme de la literatura del jo amb la divisió de la veu única en una multiplicitat d’ecos. ●