La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dos bessons argentins que no se separen mai
El fotollibre ‘Eduardo & Miguel’ retrata la intimitat de dos germans idèntics que sempre han viscut i ho han fet tot junts
Eduardo i Miguel Portnoy són bessons. Tenen 54 anys. Viuen i treballen junts i només han estat separats deu minuts, el temps transcorregut entre el naixement d’un i el de l’altre. El fotògraf argentí Ignacio Coló els va veure per primer cop mentre conduïa per Buenos Aires. Eren idèntics, vestien la mateixa roba i caminaven donat-se les mans. L’escena el va aturar en sec. Va sortir del cotxe i va córrer a buscar-los, però havien desaparegut. Va preguntar en un quiosc si els havien vist i el propietari li va dir que sí, que hi passaven cada tarda. Li va deixar la seva targeta. L’endemà, va sonar el telèfon: “Hola, soc en Miguel, el germà bessó de l’Eduardo...”
“Vam quedar per prendre un cafè i més tard els vaig visitar a casa seva. Volia retratar-los però de seguida em vaig adonar que no n’hi hauria prou amb una foto, que hi havia una història més gran per explicar. Vaig tornar un dia, i un altre, i un altre més... així durant gairebé sis anys”, relata Coló. Naixia així Eduardo & Miguel, un exquisit fotollibre que ara surt a la venda després de guanyar el premi Star Photobook Dummy Award, una iniciativa de la Fundació Photograph, en col·laboració amb les editorials
Phree, Edicions Possibles i RM. “Crec que d’alguna manera ells eren conscients de la seva particularitat i pensaven que la història havia de ser explicada”, opina Coló.
L’Eduardo i en Miguel van néixer el primer de maig del 1968. “El més gran, l’Eduardo, és el més responsable, sempre amb la camisa cordada fins a l’últim botó. En Miguel, més curiós i transgressor, és el que em va trucar. Però les diferències fins i tot de caràcter són molt subtils”. Són solters, no tenen família, ni amics propers. “Estan sols al món però es tenen l’un a l’altre, i aquí rau el cor de la història que em va commoure al carrer”, recorda Coló.
“A la vida tots intentem construir refugis contra la solitud, família, parelles, amics, companys de feina... Ells no van haver d’anar a buscar-los enlloc, han tingut sempre aquest refugi al seu costat, fins i tot des d’abans de néixer”. La seva és una vida en plural, com apunta la psicoanalista Susana Kuras Mauer en un breu assaig inclòs al llibre, en què l’aliança els ha salvat la vida. “Vulnerats per certa fragilitat madurativa i un estat d’orfandat familiar, van segellar entre ells un pacte d’incondicional fidelitat”.
En Miguel i l’Eduardo viuen en un apartament del barri de Buenos Aires de Chacaritas i comparteixen habitació, com ho han fet des de sempre. Porten el nom inscrit en uns penjolls de plata, conserven la mateixa roba des de fa trenta anys, treballen com a administratius en una fàbrica i, tots els divendres, quan comença el sàbat, es vesteixen amb vestit i corbata de llacet i es posen un monyo, el típic barret. Així els va trobar el fotògraf el primer dia que va anar a visitar-los, asseguts en un tronat sofà de vellut verd. De
“Estan sols al món però es tenen l’un a l’altre, fins i tot des d’abans de néixer”, diu Ignacio Coló
vegades Coló els convidava a mirar les fotografies de l’àlbum familiar, però ni ells no aconsegueixen pas reconèixer-se. “Crec que és en Miguel, no n’estic segur”, escriu l’Eduardo sobre la imatge d’un adolescent de vacances a la platja.
Al llibre, que pot començar a llegir-se pels dos costats i ha estat dissenyat per Ricardo Báez, Coló els reconeix a cadascun la seva individualitat, i els dona la seva pròpia portada i el seu propi espai a l’interior: funciona com un mirall on es reflecteixen l’un en l’altre fins a fer-los confluir a les planes centrals. “Els ha agradat reconèixer-se per separat i també junts. Ells sempre van confiar que el llibre es faria”, conclou Coló. ●
Preciós concert del Hathor Consort interpretant obres majoritàriament de compositores que van treballar en el segle XVII en corts i convents d’Itàlia. La importància de la dona en l’art del renaixement i primer barroc en diferents disciplines va ser important, tot i que poc conegut.
Aquest programa ens va deixar música vocal molt bonica de la monteverdiana Francesca Caccini, de Claudia Sessa, en la mateixa línia, o de la més coneguda Barbara Strozzi, consagrada al seu món venecià dels primers temps de l’òpera, i de Bianca Maria Media el seu sorprenent –tot i que també conventual– Cari musici. Una benvinguda al silenci mentre a la Via Laietana rugien les motos. Per què no cuiden el soroll en aquesta ciutat? En la part merament instrumental, dues boniques sonates d’Isabella Leonarda, monja amb tasques musicals d’alta qualitat. Músiques que denoten la seva funcionalitat i també excel·lent factura. Tres peces de músics professionals de llavors van marcar la seva alçada tècnica: Frescobaldi, Kapsberger i el fantàstic músic de Conca Bartolomé de Selma, que van permetre lluïment als solistes, excel·lents, violí, tiorba, viola da gamba i clavecí.
En la veu, moments molt sensibles, tot i que de vegades una emissió més d’òpera però d’alta qualitat, amb la soprano Blaziková.
Llum en aquesta època ombrívola. ●