Un món novel·lat

Coincideixo en un dinar amb dos editors, una dona i un home. Tinc amics amb novel·les al calaix, així que faig una pregunta. Penseu que existeixen llibres genials que no coneixerem mai? Alguna obra mestra, incompresa pel món editorial actual, malgrat els seus tentacles? La imatge d’un pop enterboleix la qüestió. Centro el tema: ens podem estar perdent alguna joia?

L’editora s’ha posat molt seriosa, potser massa. No, és impossible, ho llegim tot, afirma. Després matisa: llegim la primera pàgina de tot el que ens arriba. Se sap amb una pàgina si un llibre és bo? Els dos editors coincideixen a dir que sí. Divaguem sobre si això anul·la la possibilitat que un autor vulgui jugar amb una veu que al principi és horrorosa, com tanoca, i es transforma en fasci

Torna la imatge del tresor sense descobrir, el manuscrit genial menjat per les rates

nant. Torna la imatge del tresor sense descobrir, el manuscrit genial menjat per les rates. Ments més modernes veuran un ordinador en un cementiri electrònic a Ghana.

Dies després, un jove escriptor m’explica que comença a abandonar la idea de publicar la seva novel·la. Fins i tot la d’escriure. Lluny de sentir-se incomprès per les editorials, mostra una rara empatia cap a elles. Estan ultrapassades, diu. M’ensenya el web d’un grup editorial que adverteix que no admet cap manuscrit, i que “els manuscrits que, malgrat aquesta advertència, rebi seran destruïts amb caràcter immediat”. S’ha d’estar molt malament per declarar una cosa així, diu l’escriptor: calen foc als manuscrits? Aquí hi ha una violència innecessària. Però és que està passant una cosa molt estranya; sembla que la civilització ha arribat a un punt evolutiu en què hi podria haver més persones escrivint que llegint, diu. No sé què vol dir això, és inquietant; un món novel·lat? I em llegeix la resposta automàtica d’una editorial petita: “No podem mantenir correspondència ni converses sobre originals no sol·licitats, més enllà de la notificació d’aquest missatge. Rebem un munt aclaparador de manuscrits. Lamentem donar aquesta resposta descoratjadora, però passen els anys i tenim la sensació que és possible que existeixi més gent que escriu de la que llegeix, la qual cosa ens aboca a una paradoxa de difícil resolució”. Ho veus?, diu el meu amic, jo noto aquí una rara tristesa. La intuïció d’un perill. ●