La Vanguardia (Català-1ª edició)
Kentridge se serveix de ‘Wozzeck’ per criticar al Liceu l’absurd de la guerra
L’artista visual reprèn el muntatge de l’òpera de Berg que va estrenar a Salzburg
L’artista William Kentridge (Johannesburg, 1955), reconegut internacionalment pels seus dibuixos, pel·lícules o produccions teatrals i d’òpera, torna a ser present a Barcelona després de l’exposició que li va dedicar el CCCB en pandèmia. A partir del proper diumenge –o de divendres, comptant la funció Under 35– arriba al Liceu la celebrada producció de Wozzeck, l’òpera d’Alban Berg que va estrenar a Salzburg fa cinc anys. El Gran Teatre programa sis funcions d’aquest quart i últim títol del segle XX de la temporada.
No és la primera òpera amb què s’atreveix Kentridge, ni tan sols el primer Berg. Ja va muntar Lulu, però també El nas de Xostakóvitx o La flauta de Mozart. Tot i això, la crítica a l’absurd i la crueltat de la guerra que fa en la ja militar Wozzeck té reflex a l’actual Ucraïna.
Malgrat que la tragèdia inconclusa del dramaturg Georg Büchner en què es basa Berg és del 1830, Kentridge situa l’acció en la Gran Guerra –moment en què el compositor l’escriu–, amb tota la maquinària de violència i industrialització bèl·lica. I no s’hi ha d’esforçar: només ha de subratllar la desesperació i deshumanització que apunta l’òpera, la primera i més coneguda de Berg, que versa sobre la miserable quotidianitat d’un soldat humiliat i reduït a objecte per la classe dominant. Veure’s enganyat per la dona desencadenarà la tragèdia.
“A l’original, Büchner prefigura visuals que no podien tenir lloc el 1830, com que s’obrís la terra o el cap d’una persona. O que els núvols es tenyissin de sang. Només després, veient les bombes, s’entén que era premonitori”, apuntava Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, presentant l’òpera.
Per Josep Pons, director musical, aquesta és una obra perfecta i “continua sent la més difícil del repertori”. “És complexa i complicada i aporta un drama encara no vist: el de la gent real. Dins d’una gran fluïdesa dramàtica continuada, hi ha una successió d’estils que obeeixen al guió i a diferents necessitats anímiques”.
Musicalment Pons s’enfronta a un visionari, ja que Berg no tenia elements per escriure com es faria en l’actualitat, després dels Ligeti, Stockhausen, Berio... “És infinitament més rítmic que Stravinski – diu–, i en l’harmònic juga amb parts tonals, altres d’atonals i també amb l’incipient dodecafonisme de Schönberg. Només Bach ens donaria una riquesa semblant d’elements interns perfectes”.
Matthias Goerne és un Wozzeck únic en aquesta producció que ja va cantar a Salzburg i que per al baríton alemany és, en els aspectes teatrals, el “clímax total”. “És una tragèdia que encaixa i reflecteix la del nostre món actual. Sembla feta per a la situació actual de guerra”, assegura.
La soprano Annemarie Kremer, que substitueix per qüestions de salut Elena Zhidkova en el paper de Marie, descriu com d’extrema és la forma en què Berg escriu per a les veus. “Utilitza l’sprechgesang amb tons molt aguts i greus a totes les parts. I sense distància entre les notes i les paraules: s’ha d’aprendre tot alhora. Però al final et fiques al món del
“Sembla feta per a la situació actual de guerra”, diu Matthias Goerne, que dona vida al soldat protagonista
compositor”. La seva Marie, diu, té un toc feminista. “És agosarada, apassionada, expressiva i escapa de les maldats que fa Wozzeck amb la seva salut mental”.
En absència de Kentridge, que ha volat a Nova York abans de tornar al Liceu, el codirector d’escena, Luc de Wit, descriu el set com un paisatge bombardejat en un lloc qualsevol de Flandes. Un sol escenari que, envoltat per les projeccions, passa de ser la casa de Marie als exteriors o al món vist per Wozzeck. I hi ha una tercera capa: els comentaris de Kentridge. “La base del teatre de l’absurd de Büchner es percep, però de vegades la realitat supera l’absurd del teatre, i aquest és el cas”, diu. ●