La pressió sobre els nòrdics buscaria en realitat concessions de Washington

sat, d’altres peticions han estat rebutjades.

La població d’origen kurd és nombrosa a Suècia des dels anys setanta, tot i que els exiliats kurds procedents de l’Iraq i l’Iran superen els de Turquia. Fins fa pocs anys, era més fàcil aprendre kurd en una escola sueca que en una escola del sudest turc.

Diversos descendents d’aquest col·lectiu –gairebé sempre dones– han fet carrera política, una cosa que ha portat Erdogan a exclamar que “fins i tot tenen terroristes al Parlament”.

Els dos països nòrdics, a més, veten la venda d’armes a Ankara des del 2019, quan l’exèrcit turc va llançar la seva tercera intervenció al nord de Síria, per avortar la consolidació de Royava, una entitat territorial enganxada a la seva frontera i dominada per l’YPG, la filial siriana del PKK. Ahir un assessor d’Erdogan considerava “inacceptable” aquest veto i el contraposava a la confiscació “de projectils antitancs suecs” a l’YPG.

No menys difícil de pair a Ankara han estat les recepcions de la ministra d’Exteriors sueca, Ann Linde, a la primera responsable política de Royava, Elham Ahmad.

Tot i això, per molt que Suècia acabi de trencar amb la seva tradició de neutralitat, és difícil que dilapidi també el seu prestigi com a refugi d’exiliats polítics, davant països del sistema judicial del qual dubta.

Els turcs ho saben, però confien que, com Barack Obama al seu dia, Joe Biden intervingui a favor d’Ankara en altres afers del seu interès i desbloquegi la situació abans de la cimera de l’OTAN a Madrid.

Washington podria modular el seu suport a les milícies kurdes al nord-est de Síria. O agilitar la venda de caces F-16 a Turquia, encara no aprovada pel Congrés. Sobretot quan, just abans-d’ahir, el primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, amarrava a la Casa Blanca l’adquisició del més avançat F-35, del programa del qual va ser expulsada Ankara per la compra de bateries antiaèries russes. ●