La Vanguardia (Català-1ª edició)
Feijóo jura pel nen Jesús vestit de gaiter
Feijóo ha jurat pel nen Jesús que Espanya no és ni serà mai un Estat plurinacional. El gallec s’oblida que sempre i mai són, per a tots els menesters – públics i privats–, les paraules més traïdores del diccionari. Així doncs, el que hem d’entendre és que, mentre ell mani al PP, les possibilitats que Espanya avanci cap a un altre tipus de visió del repartiment de poder entre administracions són les mateixes que té servidor de coronar-se míster Espanya. Entre zero i cap.
Fa dues setmanes, a Barcelona, Feijóo es va vestir de gaiter per convèncer el públic del Cercle d’Economia que el seu amor per la nacionalitat catalana era sincer. Didalets d’orujo i pastís de Santiago per als presents. Va sonar tan convincent que el seu secretari d’organització, Elías Bendodo, va sumar dos i dos per arribar al quatre i afirmar en una entrevista a El Mundo, la capçalera que ja sabíem preferida del comissari Villarejo per col·locar sense filtre tot el que aquest excretava, que Espanya és un Estat plurinacional.
Resultat: s’ha armat un sagramental i cal desfer el camí, no sigui que algú pensi que el PP s’ha fet independentista i filoetarra. Espanya és una i no cinquantauna! I olé. Feijóo, Bendodo, Ayuso, l’aznarisme i en Pepet el del Xandall han corregut a intentar segellar la via d’aigua amb què Vox aspira a apedaçar el candidat popular a les eleccions andaluses al crit de maricomplejines, la lupara de l’insult que al seu dia va carregar el radiofonista Jiménez Losantos. La més clara, perquè sempre ho és, ha estat Ayuso; que aquest cap de setmana serà coronada Khaleesi dels populars madrilenys amb la promesa de convertir Madrid en el mur de contenció del nacionalisme, que segons la seva opinió no trencarà Espanya però que treballa incansablement per convertir-la en un sequeral.
Fa vint-i-dos anys que el PP va donar per acabada la construcció de l’Espanya de les autonomies. La majoria absoluta d’Aznar de l’any 2000 va servir a la dreta per donar per acabades les obres de la descentralització. Aznar volia coronar el seu pastís amb la cirereta de Jordi Pujol acceptant la seva invitació per nomenar ministres de CIU, encara que no necessités el seu suport. També hi va haver per aquelles mateixes dates l’oferta del trident Mariano Rajoy, Jaume Matas i Eduardo Zaplana a Artur Mas a Doñana, oferint-li unir en matrimoni populars i convergents.
Tancades i barrades aquelles utòpiques possibilitats el PP va començar a lliscar, ja en aquella legislatura (20002004), pel tobogan de la recentralització, que es va accentuar amb el retorn al poder el 2011, acabat el zapaterisme. Pel camí, els populars havien donat curs a l’anticatalanisme amb la campanya contra la reforma de l’Estatut i abraçat com a catecisme el programa de FAES que culpava de bona part dels mals d’Espanya les autonomies. Després el procés independentista va radicalitzar Catalunya i va radicalitzar encara més el PP.
Tornant al present, amb Vox marcantli el terreny de joc per l’ala dreta i Isabel Díaz Ayuso campant al seu aire pel fòrum madrileny, el marge de maniobra per canviar aquest posicionament que ja dura dues dècades és inexistent per a Feijóo. El líder popular podria acaparar tota la vaselina del mercat i ni així. El màxim a què pot arribar el PP és a moderar-se en les formes i que els exabruptes es puguin comptar per limitats. Això és tot i no n’hi haurà més. Perquè ni Vox ni Ayuso no estan per fer presoners arribat el cas.
Des de la política catalana tampoc no hi ha res per oferir als populars. Ningú es pot imaginar un escenari de col·labora
El marge de maniobra del líder del PP sobre la qüestió territorial és inexistent
ció del nacionalisme de centredreta articulat políticament –si existís, que no és el cas– amb el PP; semblant al que hi va haver en el llunyà període 2000-2004 o en el bienni 2011-2012. Així, tampoc pel front d’una hipotètica necessitat aritmètica no cal esperar cap avanç en l’eix territorial protagonitzat per la dreta. El que sí que acabarà arribant, podent governar el PP només amb Vox, són mes retrocessos. Per dolça que soni la veu de Feijóo vestit de gaiter i per molts didalets d’orujo a què convidi. Glups.