Vila Demència

La meva filla gran em va enviar la notícia amb satisfacció, com si per fi comencés a veure clar el meu futur. “És a Holanda, però acabarà arribant aquí”, afegia. Sota el nom Dementia Village havia descobert un nou concepte de residència per a persones grans, amb alzheimer o sense, que evita tancar-les. Es tracta d’un petit poble amb carrers, places i botigues regentades per professionals que en realitat són cuidadors o infermers, que saluden els seus habitants a cel obert, amb terrasses al sol i cases particulars. I en comptes d’infantilitzar-los, reduir-los i sedar-los, els permeten ser tan autònoms com poden.

Quan la pandèmia va arrasar les nostres residències, van aflorar imatges dels interiors i vam aconseguir veure’n la lletjor. Vaig pensar aleshores en aquella vida d’estovalles d’hule i butaques deslluïdes sense cap antiguitat, també de dies que transcorren entre medicació, ombres i corretges. Sí, ho deia Philip Roth: “La vellesa no és una batalla, sinó una matança”. Tot i això, per què els centres on es cuida els més vulnerables, alguns en els seus últims dies, tenen tan poc a veure amb la idea de llar? Es tracta de no-llocs on l’individu habita de manera anònima i solitària. Però tant és, la nostra societat persisteix a invisibilitzar la vellesa, acompanyada de la intolerable degeneració física i intel·lectual.

Espanya envelleix al galop: el 2021 la mitjana d’edat dels ciutadans del nostre país es va situar en 43,8 anys, el 26% amb 65 anys o més. La dada empal·lideix si hi sumem la caiguda en picat de la natalitat, que l’any passat va anotar la pitjor dada des que l’INE en té registres. L’ONU ja ens ha advertit que, el 2050, la població més envellida del món, amb quatre de cada deu habitants per sobre dels 60 anys, serà la nostra.

En canvi, als espais que acullen la nostra gent gran –un destí que no ens hauria de ser aliè– es perpetua un model forjat als anys setanta, amb uns mètodes de contenció que continuen sent costum. “No s’assabenten de res”, es diu dels qui han perdut la memòria, obviant els seus moments de lucidesa, les seves emocions. “Com estàs?”, li vaig preguntar fa poc a una persona molt estimada que pateix alzheimer. “Fatal, no em recordo de res”, em va respondre. I aquell llampec de lucidesa, recordar que no es recorda, em va fer pensar en les escletxes per on serpenteja la llum de la raó. Que necessària que resulta una ètica de la dignitat i el respecte que reconforti els que denominem “dements”, oblidant quanta demència hi ha en el nostre suposat seny. ●