La Vanguardia (Català-1ª edició)
Refugiats ucraïnesos emprenen la tornada per la falta d’oportunitats
L’idioma, les dificultats per llogar pis i l’ànsia per retrobar-se amb els familiars impulsen la sortida
Poc després que esclatés la guerra a Ucraïna, Aliona Ostaixevska, professora d’anglès, el seu fill Andrí, de 17 anys, i la seva filla Anna, de 14, van deixar la seva llar, a Kíiv, terroritzats per les bombes. A començaments de març ja estaven instal·lats en un pis de Reus cedit de manera altruista pels seus propietaris. Però la necessitat de ser a prop del seu marit, oficial de policia, i de facilitar l’accés a la universitat a l’Andrí van impulsar l’Aliona a tornar a casa. Desenes, potser centenars de persones, han emprès el viatge de tornada a Ucraïna o a països fronterers com Polònia o Hongria des de Catalunya, malgrat la incertesa que regna sobre el futur més immediat.
Darrere d’aquesta decisió hi ha diferents motius, tal com apunta Olha Dzyuban, de l’associació Djerelo, que agrupa membres de la comunitat ucraïnesa a Catalunya. “Sí, sabem que alguns refugiats se n’han anat o volen anar-se’n, són els que procedeixen de Kíiv i de l’oest d’Ucraïna, però el Govern ucraïnès adverteix que encara és perillós tornar. Alguns volen comprovar com estan les seves cases, recollir documents i altres coses que van deixar, veure els seus familiars i després potser tornar aquí. Calculo que ja han partit més d’un centenar de dones i nens”, explica Dzyuban, que treballa al consolat de Barcelona.
Malgrat que, a diferència d’altres refugiats, els ucraïnesos poden obtenir de manera automàtica a la Unió Europea la protecció temporal, i consegüentment el permís de treball i residència, les dificultats a què han de fer front de vegades són insuperables. “Tenen problemes amb l’idioma, la majoria són universitaris i és pràcticament impossible que puguin aconseguir una feina relacionada amb la seva formació. Hi ha persones que disposen de diners per pagar el lloguer d’un habitatge, però com que no tenir una nòmina no poden ferho. També es dona el cas dels que han passat uns dies aquí i després han viatjat als Estats Units, al Canadà o a altres països”, considera Dzyuban.
Daixa Kuznetsova plora d’impotència quan explica que li és impossible arrendar un pis, perquè no compleix les condicions exigides, com ara tenir un contracte de treball. La Daixa i la seva filla, la Darina, de 9 anys, viuen ara en un apartament de Calafell que els ha cedit Denis Tulajdon, ucraïnès
Aliona Ostaixevska va marxar de Reus, va passar un mes a Polònia i fa una setmana que és a casa seva, a Kíiv
Daixa Kuznetsova es debat entre tornar o quedar-se a Calafell, però no aconsegueix que li lloguin una casa
establert a Barcelona des de fa nou anys, però que haurien de deixar d’aquí tres setmanes. Aquesta dissenyadora gràfica explica que cada mes el seu marit, programador a Kíiv, li envia diners i que podria pagar les mensualitats. Davant aquesta situació, afirma que si les coses no canvien haurà de tornar al seu país. D’una banda, és una alternativa que a ella no li desagrada, desitja reunir-se com més aviat millor amb els seus. D’altra banda, no vol que la seva filla es torni a veure sotmesa a una situació d’estrès, encara està traumatitzada pel soroll de les bombes i les sirenes. Aquí va a l’escola i se sent segura, malgrat que troba molt a faltar el seu pare i la seva llar. Opina que el millor moment per partir no arribarà fins que la guerra acabi.
“Un altre problema és que a Calafell no tenim classes de castellà, l’estic aprenent per internet”, explica en anglès.
“Sí, hem detectat que hi ha refugiats que tornen; la gran majoria van deixar marits, pares, germans i fills i senten l’impuls emocional de tornar. Són persones que tot just arribar ja van dir que serien aquí poc