Actualitat de Víctor Balaguer

Víctor Balaguer (1824-1901) va ser un poeta de la Renaixença en castellà (va posar els noms dels carrers de l’Eixample amb referències a la Catalunya imperial: Rosselló, Provença, Sicília, Sardenya), i Ministre d’Ultramar del govern d’Espanya. Era amic de la pubilla de can Blanch i venia a Arbúcies amb els seus amics. Hi va acompanyar el pintor Anglada Camarasa, que hi va pintar un dels quadres seus que més m’agrada: uns rocs amb molsa, tan diferents de les fantasies de l’època de París. També hi va convidar el cuiner de la casa Reial. El pastor que plantava les piques tot al voltant dels prats on pasturaven els ramats (el piconaire), va tastar el pa de pessic i va aconseguir que el cuiner n’hi donés la fórmula. Per això el pa de pessic, a Arbúcies, es venia a la pastisseria can Piconaire (més endavant també a can Mir). Balaguer va escriure un llibre sobre les seves aventures al Montseny, Al pie de la encina ( 1893). Hi ha el pinyol d’una comèdia sobre aquesta època tan misteriosa, el segle XIX, amb uns propietaris rics, un poeta en castellà que és ministre de les Filipines, un pastor espavilat i un pintor que encara no s’ha tornat esteticista. Com que m’he fet amic de Marta Dalmau, que ha convertit can Blanch en una explotació agropecuària moderna, puc anar de tant en tant a la finca i respirar el mateix aire que el senyor ministre.

El camp de gallarets. Tere Recarens, una artista catalana que viu a Berlín, s’ha apuntat a la campanya anti camps de colza que va engegar amb un tuit Jair Domínguez. Tota la gent en ramat fent-se fotos davant dels camps grocs de flor de colza, nyonyos a més no poder, sense cap imaginació. “Te’n recordes quan hi havia aquell camp de gallarets, tot vermell?” Tere –li dic– aquest camp surt a Al pie de la encina! El poeta Balaguer li diu a Anglada Camarasa que per què no el pinta! “No me atrevo, me dijo. Si lo pintaba tal como es, lo creerían exagerado, hijo de mi fantasía, y no copia del natural”. Quin mal que fan les càmeres digitals.

Mallerengues flamenques. A Al pie de la encina Balaguer explica que un vespre la noia de can Blanch va cantar unes àries acompanyada per un pianista. Els rossinyols ho senten, s’acosten a la casa, comencen a competir amb la noia i fan tant de xivarri que han d’acabar el concert. Aquests dies m’ha passat un cas semblant. Tinc un bol amb aigua al balcó i engrunes de pa, per a les mallerengues. L’altre dia, teníem posat al giradiscs Fuente y caudal de Paco de Lucía. Una mallerenga es va posar a la barana i va començar a refilar rivalizant amb els arabescos de la guitarra.Va ser al·lucinant. Per cert: quina meravella, el rossinyol. Un ocell que canta de nit i dorm de dia! En la poesia trobadoresca, l’amant abandona el llit de la senyora quan el rossinyol calla i comença a cantar l’alosa. Se’n podria fer una versió ben moderna i divertida amb una parella d’amants i l’home que treballa en una embotelladora al torn de nit. Beguin molta aigua (que fa molta calor) i fins la setmana que ve.

Tere Recarens, una artista catalana que viu a Berlín, s’ha apuntat a la campanya anti camps de colza