La Vanguardia (Català-1ª edició)
La mitja marató del Quartet Casals
El grup establert a Barcelona celebra 25 anys gravant Bach, avui toquen Schubert a L’Auditori
El violinista Abel Tomàs, l’integrant més jove del Quartet Casals, acull aquest diari a la seva casa de Barcelona al soterrani de la qual, al costat del dormitori, el conjunt hi té una sala d’assajos. Era un adolescent de 16 anys quan amb el seu germà i dos músics més de l’Escola Reina Sofia de Madrid van fundar la que seria una de les més exitoses formacions de cambra del nou segle, a escala planetària.
I quan es compleixen 25 anys del debut del quartet a Toledo, els integrants fan comptes i veuen que no han estat tant de temps fent cap altra cosa. Les seves vides han canviat des dels seus inicis adolescents, viuen en parella o han nascut fills, i tot i que hi ha hagut crisis cap no ha arribat a plantejar-se abandonar. Són experts negociadors, capaços de fer-se seves les idees dels altres i viuen en un constant pacte. El quartet és, asseguren, la seva àncora.
“La meva vida són dos matrimonis, el meu i el quartet. I quan estem de vacances se’m fa estrany, sí. Tornar a la rutina em centra una mica”, diu el violinista.
És un treball molt esclau? “I també molt satisfactori, altrament no faria falta aguantar tant de temps. I estic d’acord que ancora i dona estabilitat a molts nivells”, respon Vera Martínez Mehner (Madrid, 1978). “Encara després de 25 anys continuem aprenent i aprofundint més i més, no és mai una cosa repetitiva”.
El quartet de corda és de les formacions més longeves (el Borodin de l’URSS es va mantenir 70 anys), per això els Casals senten que han fet mitja marató. En tot cas no pensen en el seu conjunt si no està format per ells.
“La longevitat és important, però sobretot el concepte de nosaltres quatre”, apunta Jonathan Brown (Chicago, 1974), el viola que es va incorporar al conjunt el 2002. “Si parlem per exemple del Gewandhaus Quartett de Leipzig, que van estrenar els Quartets de Schumann –afegeix–, veiem que duren moltes dècades perquè són com institucions que van canviant els membres. I a nosaltres no ens interessa fer canvis ni que el Casals sobrevisqui amb quatre músics diferents”.
La Vanguardia els troba assajant Schubert per al concert d’avui dijous (19 h). Faran el Quintet de corda a L’Auditori, amb el violoncel·lista Santiago Cañón. És una avançada de la Biennal de Quartets de Barcelona que comissarien amb la sala i que al setembre –del 14 al 18– portarà a la ciutat als Jerusalem, Ébène, Belcea...
No obstant això, les noces de plata les celebren amb un enregistrament especial que han fet a l’església de Cardona: L’art de la fuga de Bach, amb Harmonia Mundi.
“Igual com vam fer amb la integral de Quartets de Schubert pel 15è aniversari i amb la de Beethoven pel 20è, intentem aquesta vegada fer un projecte fora de menú, una cosa diferent que a més ens nodreixi com a músics”, explica el violoncel·lista Arnau Tomàs (Barcelona, 1973). “Ha estat interessant aprofundir en el llenguatge de Bach, un precursor del quartet.
“No ens interessa fer canvis ni que el Casals sobrevisqui amb quatre músics diferents”
No els va escriure com a tals, esclar, però sí contrapunt a quatre veus. Bach té sortida com a enregistrament, a la gent li agrada escoltar-lo a casa”.
Curiosament, pel seu concepte de so i l’habilitat a tractar les cordes, els Casals, que per al repertori barroc canvien l’arc però no les cordes de metall per les de tripa a l’instrument, han arribat a un punt en què confonen fins i tot els experts. “El nostre tècnic a enregistrar Bach és qui enregistra amb Gli Incogniti d’Amandine Beyer, i ens va dir que en escoltar-nos semblava que tocàvem amb cordes de tripa”, somriu l’Abel. ●