Talaia Palau

Polifacètica, polièdrica, lliure i profunda, Laia Palau sempre ha tocat de peus a terra. Ni el seu enlluernador historial, tant en l’àmbit de clubs com de selecció, ni la seva longevitat no li han fet perdre la perspectiva. Al contrari, des de la seva talaia s’ha convertit en una veu autoritzada, no només del món del bàsquet, sinó de l’esport a Espanya en general, amb especial sensibilitat per a l’emancipació de les dones en cada vegada més disciplines. En aquest sentit, ha acostumat a subratllar els anys de feina del bàsquet femení, ara que el futbol ha pujat al carro amb tanta força.

Líder natural, ha exigit el màxim a les seves companyes (si feia falta, amb uns quants crits), perquè també s’ho ha exigit a ella mateixa. Només feia falta veure la cara de circumstància amb què va abandonar el pavelló olímpic de Saitama l’estiu passat després de la derrota de la selecció espanyola per comprovar que no ha perdut mai el tarannà competitiu. Guanyadora fins a l’últim dia, Palau deixa el bàsquet actiu, però continuarà vinculada al món de la cistella. No havia estat gaire en el passat de veure partits i partits per televisió per analitzar-los, però d’un temps ençà i com a procés d’adaptació al seu propi futur ha començat a mirar-se el joc amb un prisma d’entrenadora, tot i que encara no sap si ho voldrà ser. Tot i això, està preparada per manar perquè, en una pista i en un vestidor, no ha defugit mai aquesta responsabilitat.

Persona amb inquietuds i d’esperit independent, ja des dels temps quan anava a entrenar-se amb l’Universitari

Barça amb metro, va convertir en famosa la seva furgoneta campera model Califòrnia. La va batejar Calixta i amb ella recorria diversos paratges durant els estius. El bàsquet la va portar a jugar a Espanya, a França, a Polònia, a la República Txeca o a Austràlia. La seva experiència als Antípodes va ser breu. Es podia intuir que ja pensava en el surf i en la retirada el 2017, però ràpidament va trobar a faltar lluitar pels títols. Per molt costat hippy que tingués, que el té, va optar per continuar al peu del canó de debò. Se’n va sense anar-se’n. Encara té molts capítols per escriure.