La Vanguardia (Català-1ª edició)
No hi ha perdó per al rei emèrit
Déu meu, aquest escrivent ha provocat una crisi d’Estat, un cisma a la família del Rei, un conflicte al cor de la monarquia. Aquest escrivent va cometre l’horrible imprudència de donar una notícia i ha sentit que les tertúlies diuen que a la Zarzuela hi ha un gran malestar per com es va informar del viatge de Joan Carles. Segur que és responsabilitat d’aquest escrivent el que van dir els portaveus de partits al Congrés un matí en què es van convocar tretze rodes de premsa, tretze, amb especial ressonància de qui aprofita el viatge per intuir un “horitzó republicà”. Si l’escrivent s’hagués guardat la informació, res d’això no s’hauria dit, la Zarzuela seria un mar en calma, ningú no retrauria a Joan Carles els seus passatges menys decorosos i Letícia no hauria de plantejar-se si surt a la foto familiar de dilluns o no. Com ho lamento!
Què diantre! No lamento res. Era la notícia que tots esperàvem des de fa gairebé dos anys. Era la informació animada i escalfada per la mateixa direcció de l’Estat des del moment en què Joan Carles va comunicar que es quedava a Abu Dhabi, però que faria viatges a Espanya a reunir-se amb els amics i la família. I era l’esperat des de l’última conversa telefònica del rei Felip VI i el seu pare, que comunicava una pròxima trobada a Madrid. Si alguna cosa va posar de manifest l’episodi informatiu va ser la profunda desconnexió entre la Zarzuela i Abu Dhabi. Si amb l’exili voluntari del rei emèrit es va voler tallar tota mena de vincle entre els dos regnats, amb aquest episodi es va demostrar que la ruptura és real, en tots els sentits de la paraula.
Hi ha alguna cosa més: les reaccions de tots els partits que van ajudar Pedro Sánchez a formar la majoria de la investidura demostren que no hi ha perdó polític per a Joan Carles.
Hi ha molta majoria silenciosa i no tan silenciosa que el continua volent per la magnitud de la seva obra històrica, però hi ha un exèrcit de portaveus polítics –recordem, només un 20% del Congrés dels Diputats– que l’insulten amb les pitjors paraules i continuen dictant sentència de culpable i condemnant-lo a un exili sense final. Com algú va dir, no només s’apunta a l’emèrit; quan s’invoca la república, s’apunta a Felip VI. El rebuig social no existeix si donem crèdit a les enquestes, però sí que hi ha un activisme que, naturalment, aprofita qualsevol circumstància per fer-se visible.
L’Estat, doncs, té un problema: com tancar aquest focus de conflicte. Hi ha qui diu que Felip VI hauria d’aclarir quines són les relacions amb un senyor que és ni més ni menys que el seu pare, qualssevol que siguin els fets que van provocar el cisma. I hi ha un Govern el president del qual entén que l’emèrit ha de donar explicacions al país. Em pregunto dues coses: quines podrien ser aquestes explicacions, no són fàcils, i quina la seva utilitat en vista de l’actitud dels partits republicans, més instal·lats en la rancúnia que en la disposició a entendre i disculpar. I és que el nivell de la seva crítica és de gran altura: algun d’aquests portaveus van arribar a retreure a Joan Carles que vingui a menjar bé.