Filloes i feixós

Les creps són unes postres franceses de probable origen bretó que han esdevingut universals. I tot i això, qualsevol que tingui avantpassats o contactes gallecs sap que una crep no és sinó una filloa, una coca de massa fina feta a base d’aigua o llet que es combina amb farina de blat o de blat de moro, ous i sal. Recepta per a principiants: es baten dos o tres ous i s’acompanyen amb almenys mig litre de llet; a poc a poc s’hi va afegint la farina (diguem un quart de quilo) i sal segons el seu propi gust. La mescla ha d’acabar sent líquida però espessa. Hi ha qui la deixa reposar i qui, com feia la meva mare, la tira immediatament en una paella molt calenta –millor si és de les tradicionals de ferro– sobre la qual s’ha untat precisament això, untet, és a dir, llard de porc. L’art de fregir la massa, daurant-la i tombant-la, és també part substancial del misteri d’una filloa ben feta. Cal procurar menjarse-la calenta i, per descomptat, s’hi pot embolicar una mica de sucre o xocolata o mel o el que vingui de gust. I em temo que la mantega està prohibida, que per alguna cosa no som francesos...

Per als que no són escrupolosos queda el feixó (freixó per a d’altres), la filloa de la matança en la qual l’aigua o la llet és substituïda per la sang del porc. El color és diferent i el gust també. I és una d’aquelles rareses culinàries que és molt millor ignorar com es fan. També hi ha una mica de confusió lèxica, ja que hi ha bastants llogarrets de Lugo que en diuen feixós de totes les filloes, tant si es fan amb llet, brou prèviament colat o la sang del porc acabat de sacrificar.

A hores d’ara algun de vostès es deu estar preguntant què em passa avui i com és que m’ha agafat per escriure de cuina, així que intentaré aclarir-ho. D’entrada, hem de reconèixer que bufen vents galaics en la política espanyola. I que Pedro Sánchez es veurà sacsejat per la galerna d’Alberto Núñez Feijóo o potser compassat per la brisa suau de Yolanda Díaz. Ja es veurà, perquè hauria de faltar molt per convocar unes eleccions generals i el primer que tindrem a la taula és el fregit andalús, on no tinc gaire clar que l’arrebossat li surti tan rodó al Partit Popular com ells i més d’una enquesta van pregonant.

Yolanda Díaz, l’actual vicepresidenta segona, és ella mateixa un arcà com el de la filloa. Dolç però amb el seu punt de sal, és alhora una cosa així com la companyia necessària del president i la seva consciència crítica. Cada dia més allunyada, si no enfrontada amb Pablo Iglesias, tampoc no sembla formar part de la mateixa família política que les ministres Montero i Belarra. Després de les eleccions andaluses començarà a lligar la mescla amb què s’haurà de presentar a la paella de les generals. I allà veurem si la filloa surt daurada i lleugera però saborosa i amb aliment o no.

Pel que fa a l’actual president del PP, l’aclamat com l’adult que arriba al pati de col·legi de la política nacional, la seva galleguitat està lligada amb la paciència que exigeix tota filloa, encara que en aquest cas Feijóo és més un feixó fet amb la sang sacrificial de Pablo Casado, tan prestament oblidat després de la matança que va inspirar Isabel Díaz Ayuso. No és un plat fet per a tots els paladars, és veritat. I els seus ingredients fan que per a alguns resulti d’ingesta impossible, però està clar que el cuiner gallec pretén fer oblidar les corrupcions del passat o les recents aliances amb Vox. I lligar el plat. ●

Feijóo pretén fer oblidar les corrupcions del passat o les recents aliances amb Vox