La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ignacio Martínez de Pisón
Sembla un acudit però no ho és. L’alcalde de Sant Sebastià va decidir treure la històrica barana de la platja de la Concha, que acabava de fer cent anys, i substituir-la per una rèplica. Estem parlant de l’any 2016. Segons alguns, la barana estava en mal estat de conservació, però el cas és que poc després aquella mateixa barana, ben bonica, va reaparèixer col·locada al passeig marítim de Lepe. Sí,
Lepe: ja dic que sembla un acudit. El primer que et passa pel cap: de debò una barana que val per a Lepe no valia per a Sant Sebastià? I el segon: quin paperot per als donostiarres, que han vist com a Lepe s’han quedat amb l’original mentre que ells s’han hagut de conformar amb la còpia! Almenys per una vegada, els de Lepe no són els beneits de l’acudit, sinó els llestos.
Aquest episodi l’he trobat a España fea, el llibre que acaba d’aparèixer d’Andrés Rubio sobre les calamitats que ha patit el patrimoni històric espanyol: caos urbanístic, devastació del litoral, degradació del paisatge, destrucció de bona part de la millor arquitectura. La tesi no pot ser més rotunda: si us pensàveu que els excessos i els abusos comesos contra el patrimoni són culpa del desarrollismo franquista, anàveu errats. El pitjor va arribar després de la mort de Franco. No per casualitat el subtítol del llibre parla del fracàs “més gran de la democràcia”.
El cas de la barana de la platja de la Concha és només un (i segurament el menys greu) dels molts que il·lustren aquest recorregut per les destrosses comeses al llarg de les quatre últimes dècades. Magatzems agrícoles adossats a ermites romàniques, hotels monstruosos aixecats sense el més mínim respecte a les lleis o el decòrum, palaus de congressos desmesurats i ruïnosos, la salvatge demolició d’edificis icònics o la reducció ben bé a l’esquelet, el falsejament de l’arquitectura tradicional per adaptar-se a les demandes del sector turístic, l’esborrament minuciós de qualsevol empremta del passat industrial en certes recuperacions urbanes, les promocions d’habitatges d’un gust medievalitzant dubtós als centres històrics, l’arrasament de paisatges privilegiats amb la caòtica construcció de ruscos lluitant per les millors vistes... La llista, en fi, seria interminable.
Tots aquests disbarats s’han produït en els darrers trenta o quaranta anys, quan ens pensàvem que hi havia unes lleis que ens en protegien. És significatiu que la Constitució republicana del 1931 declarés de manera expressa la vo
Una dotzena de Benidorms repartits estratègicament haurien salvat la costa espanyola
luntat de protegir el paisatge. En canvi, la del 1978, bastant més prolixa, no conté cap menció d’aquesta naturalesa. Després passa el que passa: que els legisladors s’inhibeixen en la tutela d’un bé col·lectiu i que aquesta inhibició arrossega totes les altres coses en un efecte dòmino: les pugnes entre les diferents administracions, els inevitables galimaties jurídics, el companyonatge entre polítics i promotors, etcètera. Si ens posem a buscar responsables, aquí no se salva ningú, i el resultat és que, a causa d’un còctel de cobdícia, corrupció, incultura i negligència, Espanya s’ha acabat convertint en un país que ha destruït moltes coses que no havien de ser destruïdes i n’ha construït moltes d’altres que tampoc no s’haurien d’haver construït.
Els francesos, més amants del seu territori i el seu passat que nosaltres dels nostres, van crear fa mig segle el Conservatoire du Littoral, que d’aquí uns anys haurà aconseguit recuperar per a l’Estat el vint-i-cinc per cent del litoral. Així doncs, una quarta part de la costa francesa s’ha convertit en intocable i continuarà sent com sempre ha estat. Us imagineu que hi hagués alguna cosa així a Espanya i s’hagués pogut frenar a temps la degradació del litoral? Al llibre d’Andrés Rubio es parla de Benidorm com d’un exemple malforjat d’arquitectura kitsch, però també es reconeix que la seva proposta de construcció en alçària ha acabat resultant molt més respectuosa amb el medi ambient que el model contrari, el de taca d’oli. És una cosa que fa temps que sento dir a diversos arquitectes i urbanistes il·lustres: una dotzena de Benidorms estratègicament repartits haurien salvat la costa espanyola. Aquests Benidorms haurien estat el nostre particular Conservatori del Litoral. ●