El periodisme és molt viu

Un exercici de periodisme efímer, destil·lat des d’un escenari teatral, i un documental televisiu de llarg recorregut m’han recordat l’última setmana que aquest ofici, malgrat les crisis que el sacsegen els últims anys, és més viu que mai.

Precisament Diario vivo és el nom d’una idea periodística que va néixer als Estats Units, fa alguns anys que arrela a Madrid i va arribar dilluns a Barcelona gràcies al seu impulsor, François Musseau. Va ser al Teatre Apolo, on van brollar històries humanes, situacions hilarants, drames imperibles, dilemes de la professió o vaivens que acaben portant a exclusives inesperades, més enllà de les típiques batalletes i anècdotes de viatges. Una única funció i un sol dia, set periodistes, entre els quals dos de La Vanguardia, l’exdirector Màrius Carol i el corresponsal diplomàtic Xavier Mas de Xaxàs. I encara que esperem que la iniciativa tingui continuïtat en el futur, aquestes històries ja no tornaran a ser protagonistes o no seran explicades de la mateixa manera. Som davant un periodisme efímer amb un format que replanteja el paper social del periodista i els nous formats que es poden explorar.

De l’efímer al que aspira a ser permanent. La2 va recuperar el documental Imelda Marcos, el poder en la sombra ( 2019), que ofereix un retrat implacable de la vídua de l’exdictador filipí Ferdinand Marcos i mare de Bongbong Marcos, que acaba de guanyar les eleccions presidencials del país asiàtic aquest mes de maig. El bo del documental és que compta amb declaracions de l’exprimera dama, que es va fer famosa per la seva col·lecció confiscada de 3.000 parells de sabates. Al principi sembla que Imelda Marcos pot justificar tots els excessos d’un règim que va empresonar 70.000 persones, però així que avança el metratge va emergint l’atrocitat de les accions del personatge, l’obsessió per restaurar la reputació del seu espòs i l’ambició desmesurada pel poder, juntament amb les seves extravagàncies i corrupteles. El greu és que la família Marcos ha aconseguit disfressar amb fake news i tergiversacions el passat d’una dictadura que ha recuperat el poder a través de les urnes. I aquest és un avís que transcendeix les fronteres de les Filipines.

Certament, els periodistes ja no estem dalt d’aquella talaia de mediadors de l’actualitat que teníem antigament, però la demanda pel periodisme continua viva i l’ofici ha d’aprofitar les seves oportunitats per regenerar-se i mantenir la vigència.