Sense defensa

Hi ha dues maneres de guanyar una final four. La primera, amb talent. La segona, sense por. La combinació perfecta sortiria de la barreja d’aquests dos conceptes, el de la qualitat i el de la mentalitat. Per contra, hi ha dues maneres de perdre-la, amb la paràlisi del pànic i amb una desconnexió fatal. El Barça va semblar que jugava amb les virtuts per acabar ensenyant els defectes. Primer brillant. Després anant-se’n del partit d’una manera incomprensible. I al final, anant darrere del tempo del Madrid i de la seva incomparable capacitat de supervivència. Va protagonitzar una reacció final que li va donar una altra oportunitat. Però el Barça també la va malgastar, malgrat la monumental prestació d’un Nikola Mirotic que continua sense aconseguir ser campió d’Europa.

Els precedents contra els blancs somreien al Barça i quan el conjunt blaugrana es va veure a dalt i superior es va sentir còmode, massa. No va comptar amb la lluita de l’equip de Laso, donat per enterrat en múltiples ocasions i que gairebé sempre acaba traient el cap, ja sigui per remuntar o per clavar un bon ensurt a l’adversari.

La derrota deixa el conjunt blaugrana al divan de la decepció i de la frustració. Però en el fons no és res que vingui de nou a l’equip de Jasikevicius, brillant quan té el dia i amb una classe contrastada però que acostuma a tenir esfondraments no d’un partit a l’altre sinó dins d’un mateix matx.

Aquesta irregularitat es pot arreglar en un partit normal de la temporada, però el dia crucial es pot pagar molt car. No es pot parlar de fracàs però sí d’enorme fiasco, perquè aquest projecte es va construir amb molt portatalonaris, no només per tornar a les final four sinó per guanyar-les, per rebel·larse davant la història de la secció, tantes vegades entre les quatre millors i tan poques (només dues) aixecant el trofeu de millor d’Europa.

Ningú no sap què és perdre a l’ampit de la glòria tant com el Barça de bàsquet. Li va passar als vuitanta i als noranta i ho continua patint al segle XXI. En el moment de saldar comptes caldrà mirar a la banqueta i a la pista. Ningú no dubta del carisma de Sarunas Jasikevicius i de la seva ascendència sobre els aficionats, però la cola que enganxa l’equip no sempre acaba de funcionar. Pel que fa a la plantilla, hi ha molta qualitat però també bastanta inconsistència, sobretot des del punt de vista psicològic. Els va quedar cara de ximples. No tenen defensa.