La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Gairebé he complert tots els somnis que tenia quan era petit”
Pablo Larrazábal Golfista professional
És Larrazábal”, criden un grup de nens des d’un balcó. “Dona’ns un autògraf!”, sol·liciten somrient. L’interpel·lat mira cap a dalt i riu. Té una connexió especial amb la gent, però els més joves sempre han estat els seus protegits. L’escena té lloc al portal de la casa de Pablo Larrázabal (Barcelona, 1983), on ha rebut a La Vanguardia per xerrar una estona després del millor començament d’any de la seva carrera, amb dos títols, i hores abans de volar als EUA per jugar el PGA Championship en què es va estrenar ahir amb una volta de 77 cops. És el seu primer major des del 2017.
Ha passat molt de temps...
Dels últims 15 grans és el que afronto més tranquil i enfront del qual estic més ben preparat, no tinc res a demostrar.
Com prepara un camp com Southern Hills on no ha jugat mai?
Abans feia molta atenció als camps en grans tornejos, però ja no faig res especial. Vaig guanyar a Sud-àfrica i coneixent només nou forats, i a Infinitum sense conèixer el camp. Sé el que m’espera al PGA, però no em preocupa.
No li ha anat mai gaire bé quan ha travessat l’Atlàntic...
Sempre n’he volgut fer massa. He d’aprendre a entendre per què jugo tan relaxat aquí (Europa) i em poso més pressió allà (els EUA).
Són tan diferents els dos circuits?
L’americà és un golf de saló, diria que és una mica com el futbol sala, que saps el que et trobaràs. Cal picar amb més força i els greens sempre roden igual, són impecables. A Europa, en canvi, cal jugar a golf una mica més, saber moure més la bola.
I un Grand Slam?
És una mica la barreja de tots dos. Són camps també llarguíssims però estrets i cal jugar amb molt de cap.
Està en el millor moment de la seva carrera?
Personalment estic en el millor moment de la meva vida i professionalment, també. He guanyat dos tornejos el mateix any per primera vegada. No han estat tornejos gaire grans, però té molt de mèrit, tot i que m’agradaria començar a lluitar també en els grans esdeveniments.
Com s’explica el seu canvi de l’any passat, que va ser un dels seus pitjors com a professional, a aquest, que està sent el millor?
Els últims dos anys no han estat bons, però és que han estat molt difícils per la covid. Hem jugat sense públic, gairebé empresonats als hotels, i no és el golf que m’agrada. A mi m’agrada la gent, m’agrada veure nens pel camp i que el públic valori els teus cops.
Tan dur ha estat?
La sensació és que només jugàvem per diners i això, gràcies als triomfs que he tingut, ja no em diverteix. Juguem per entretenir la gent i fer-la feliç d’una manera o una altra, i fer-ho sense públic no era res d’això.
Però hi haurà alguna cosa més per explicar la seva millora en el joc...
Bé, fa uns mesos vam fer un clic amb el meu equip. Fa uns anys que fem canvis de swing per allargar la meva carrera i l’últim també l’està millorant. Ara puc donar una mena de cops que abans em costava molt, especialment cops alts amb efecte, i és un dels motius pels quals estic rendint bé en una altra mena de camps.
D’on neix aquesta connexió tan especial que té amb el públic?
Quan vaig arribar a aquest món crec que vaig ser intel·ligent i em vaig ajuntar amb jugadors que m’han ensenyat molt, com ara Jiménez o Olazábal. Vaig aprendre d’ells que sense la gent la nostra feina no val la pena.
Quin és el seu secret per haver-se mantingut tants anys en l’elit?
Passar-ho bé. El dia que surti per la porta i no em diverteixi em quedaré a casa. Soc un afortunat perquè tinc la millor feina del món i em diverteixo.
No sempre deu ser tan bonic...
Hi ha moments molt durs i ningú millor que l’Álex (el seu germà i entrenador) i l’Adriana (la seva parella) ho saben i els han d’entendre. No és fàcil després de tants anys continuar llevant-te tan aviat per anar-te a entrenar o anar al gimnàs a la tarda. Però continuo tenint la mateixa il·lusió i quan m’entren aquestes davallades penso que soc un privilegiat i m’ho prenc com una feina més. Però són poques vegades.
Jugar la Ryder Cup és un objectiu o un somni?
Si alguna cosa he après és que els objectius a mitjà i llarg termini no em serveixen per a gaire en el golf. He complert gairebé tots els somnis que tenia quan era petit i la resta tampoc no em fan perdre ni un minut de son. En el Masters vaig estar de cadi del meu germà i ho compto com a participat, i després hi ha la Ryder, que òbviament molaria, però els meus objectius ara són el dia a dia.
Però la gent el veu com un jugador pur de Ryder...
El meu rècord de match play
com a professional crec que són 1,5 punts en uns 12 partits... No crec que m’hi convidin i classificar-se és una cosa molt complicada, fins i tot en un any tan bo com el que ara tinc.
La Superlliga de Greg Norman amenaça de revolucionarho tot...
Jo no em moc per diners, però és que això són molts diners. Si jugués al PGA Tour per 8 milions cada setmana i no per 2 com passa a Europa no m’ho plantejaria, però ens han posat un caramel al davant. Per rànquing puc jugar tornejos de 48 jugadors sense tall de 25 milions i em cauria la cara de vergonya negar-los a dues persones tan importants en la meva vida com el meu cadi Raúl i el meu germà Álex, que cobren per percentatge, la possibilitat que els canviï la vida.
Li pregunto si jugarà el primer torneig a Londres? Cal?
Ja veurem el que diu el Circuit Europeu, però el percentatge que Pablo Larrazábal sigui a Centurion Club és alt. ●
La Ryder Cup “Classificar-se és molt complicat, seria bonic jugar-la, però no em fa perdre la son”
Diners de la Superlliga “Em cauria la cara de vergonya si negués al meu entorn l’opció de canviar les seves vides”