Inflació i pobresa

Sembla que el pic del xoc inflacionari a Espanya l’hem deixat enrere. I a partir de l’estiu s’esperen reduccions en l’avanç de l’IPC fins que, si no hi ha més impactes alcistes en energia o aliments, convergeixi al 2%, l’objectiu del BCE el 2024. Però no us confongueu: una cosa són els augments en preus i una altra el nivell absolut dels béns i serveis que cal adquirir. És una distinció rellevant perquè l’estructura de la despesa va per barris, de renda familiar s’entén.

Abans de la crisi energètica i de la guerra, l’enquesta de pressupostos familiars de l’INE mostrava que un 20% de famílies de menor ingrés dedicava més d’un 46% del seu consum a despeses d’habitatge, aigua, electricitat i gas, enfront d’un 32% de les de més renda; també, en aliments i begudes, les llars més pobres gastaven més que els més adinerats (un 19% enfront d’un 15%); finalment, en transports, la situació és la inversa, amb els que menys ingressen destinant proporcionalment menys despesa que els més rics (un 6,2% i un 11%, respectivament). Afegiu que, l’abril del 2022, l’augment anual de la despesa d’habitatge i energia ha estat d’un insòlit 18,8%, el dels aliments d’un 10,1% i el del transport un 12,8%. I feu les operacions oportunes: tindreu una clara percepció de la duresa amb què la inflació pressiona sobre els que menys guanyen, per als qui el seu IPC ha pujat més que la mitjana (uns 2 punts, fins per sobre del 10%). Sent això greu, tot pot empitjorar: la Comissió estima que el tall de gas rus a Europa faria augmentar els preus a la UE des d’un 6,3% que s’espera per al 2022 a un 9,3%, i d’un l’1,8% a prop d’un 3% el 2023. Finalment, afegiu-hi que, segons l’enquesta de condicions de ida de l’INE, un 21% de les llars viu en risc de pobresa (eufemisme de la Comissió Europea per no dir les coses pel seu nom).

Una cosa semblant passa, també, a la Gran Breta

En gairebé quatre milions de famílies, en què viuen més d’un 27% dels nens espanyols, l’alimentació és deficient

nya, on el Banc d’Anglaterra ha advertit del dramàtic de la crisi alimentària. Tot i que aquí no en sabem l’abast, ja hi ha evidència anecdòtica que la situació comença a ser greu: els bancs d’aliments a Espanya presenten dificultats creixents, per haver de reduir les racions que subministren als més necessitats. En suma, per ells, pes determinant en el seu cistell de consum de la despesa en aliments i en habitatge i energia i creixement disparat d’aquests preus, es resumeixen en el fet que en prop d’uns quatre milions de famílies, en què viuen més d’un 27% dels nens espanyols (2,1 milions), l’alimentació és deficient o, simplement, escassa.

La pobresa és invisible. No hi ha manifestacions ni aldarulls pel repartiment d’aliments. Però que no es vegi no vol dir que no hi sigui, amagada, silenciosa i afectada. Amb tot el que passa, les coses no estan bé per a ningú. Però hi ha molts que ho passen realment malament. Hi haurien de fer alguna cosa els governs?