“La vida és una marató, tinc salut i 45 anys: no pararé mai”

Participades per fons voltors com un negoci. Molts taps a les artèries de l’Estat!

Destapi, destapi.

Tots hem de combatre els abusos i el descontrol dels poders econòmics.

A quins poders assenyala?

Banca, constructores, immobiliàries, energètiques, farmacèutiques..., empreses cada dia més i més concentrades.

Poders privats, entenc.

No cedir a interessos privats és un desafiament per al poder públic, la prioritat del qual ha de ser defensar l’interès general.

Quines persones diria vostè que avui concentren més poder a Espanya?

Antoni Brufau (president de Repsol), Florentino Pérez (president d’ACS), Ana Patricia Botín (presidenta de Banco Santander), José Ignacio Sánchez Galán (president d’Iberdrola)...

Té res contra ells?

No, no dic que siguin malvats ni d’interessos espuris, dic que tenen una enorme capacitat d’influència a Espanya.

En mitjans de comunicació també?

Sí. Ah, permeti’m afegir el fons d’inversions BlackRock, que avui gestiona deu bilions de dòlars al món.

Invertir no és dolent.

El que és dolent és veure créixer les desigualtats entre els guanys d’aquelles corporacions i els nostres, veure que no arribem a fi de mes per pagar la llum, el menjar, l’escola del nen o la residència de l’avi.

Com contrarestaria la desigualtat?

Amb el BOE. És una bona eina.

No estarà suggerint expropiar empreses...

Em refereixo a evitar la concentració de poder, que els grans beneficis econòmics d’aquests grups no siguin prioritat per als poders públics, sinó que ho sigui el benestar dels ciutadans.

Insisteix a amonestar els nostres poders públics...

Perquè ara estan dominats per partits polítics que premien el lleial al líder, en comptes de debatre internament a la recerca de les millors mesures.

Si vostè continua assenyalant així, al final no el contractarà ningú.

Bah! La vida és una marató i jo tinc salut i tinc 45 anys. I pel carrer la ciutadania m’anima! Jo no pararé mai, mai.

No té por de res?

Jo? El que era arriscat era el que feia el meu amic i company de classe David Beriaín: reporter, anava a llocs perillosos...

S’emociona...

Sí. Al David el van assassinar uns islamistes a Burkina Faso, ara ha fet un any.

Tinc 45 anys. Vaig néixer a Sòria i visc a Madrid. Soc periodista i comunicador. Estic solter, sense fills. Política? El sentit comú és la principal rebel·lia. Creences? Soc un ésser que dubta. La meva passió és el rock. Soc regeneracionista, denuncio defectes de la democràcia per millorar-la