Obsessiva determinació

Una casa enmig de vinyes en una plana freda del nord de França. Així descriu Clos Mosny, al terme de Saint-Martín-leBeau, el militar que la visita. L’extrema sobrietat dels Tarradellas l’impressiona: ni els suboficials de l’exèrcit tenen uns mobles tan humils, escriu. Però no correm tant. Encara som a l’estiu de 1965. Un jove economista, Josep M. Bricall, ha travessat França per conèixer Tarradellas, el qual, després de dècades d’exili, enmig de dificultats de tota mena, manté viva la Generalitat, una institució que tothom dona per morta. De cop, el director d’una banca de Tours truca: està sortint un líquid de la caixa de seguretat. Se’n van al banc. És el cor de Macià, que suqueja. Quan va morir el president Macià, el conseller Gassol va proposar imitar el ritual dels Habsburg, que conservaven el cor del difunt en una urna de plata. Col·locat el cor de Macià en una urna de plom, anys després va acabar a les maletes de l’exili de Tarradellas.

Aquesta és, potser, la més pintoresca de les anècdotes que apareixen a la monumental biografia escrita pel professor i periodista Joan Esculies. Tarradellas; una certa idea de Catalunya (Pòrtic/ RBA). Monumental perquè són més de mil pàgines, d’un rigor infreqüent. Però sobretot pel contingut. Un viatge oceànic per la història del segle XX català i espanyol a través de la vida del president Tarradellas. He estat nedant en aquest oceà durant una intensíssima setmana i n’he sortit entusiasmat. No és una apologia del president, sinó un relat molt precís de les seves llums i ombres. Tarradellas tenia una voluntat de ferro. De jove, va ser un self-mademan. Es va fer ric. Dominat per la passió política, va sacrificar-hi la seva fortuna i el confort familiar. Posseïa la determinació dels herois o dels visionaris, però sobretot tenia una formidable capacitat d’organització, insòlita en una època d’improvisacions i flamarades.

Tarradellas era un home resilient. Va ressorgir moltes vegades. Després de fer-se imprescindible per Macià, i va viure desolat el 6 d’octubre del 1934 de Companys. Com a conseller primer, va aconseguir reorganitzar la Generalitat i l’economia de guerra catalana enmig del tràgic desgavell de 1936: amb llums (les fàbriques d’armament i l’economia funcionen) i ombres: va haver de tolerar matances i abusos de la CNT-FAI. Després de dures aventures d’exili, va dedicar-se en cos i ànima a reconstruir el seu partit, ERC. Buscant diners, teixint contactes per França i Amèrica. Tothom se’n malfiava, començant pels seus, però era l’únic que tenia aquella determinació obsessiva. El pacte d’Eisenhower amb Franco deprimeix els exiliats. No pas a ell. Hereta la Generalitat, que no era res més que una paraula i uns arxius. Tot al seu voltant és decepció, esllanguiment i derrota. En contra del sentit comú es lliura a un treball ingent i esgotador, que implica la ruïna dels interessos familiars. Es fa vell fent créixer el símbol i aconsegueix convertir-lo en peça estratègica de la transició.

Desenes de personatges i moltes visions de Catalunya i Espanya formen part del teixit d’aquest llibre colossal, que es devora amb passió de novel·la malgrat que és un tractat savi i pedagògic. Joan Esculies no alliçona: mostra. No és la menor de les virtuts d’aquesta oceànica biografia. En un temps en què el periodisme tendeix a la trinxera, aquest llibre s’adreça a lectors adults que desitgen extreure conclusions reflexives de les tragèdies i els èxits del passat. ●

Va envellir mentre convertia un símbol en peça estratègica de la transició

rial Longman: “Paul, George and John need a haircut”. El redactor es devia tallar a l’hora d’afegir-hi un quart nom tan singular com Ringo, però la referència beatle és inqüestionable. En aquest cas, la referència a l’ús del català és igual d’intencionada, però val a dir que admet dues interpretacions. La primera, fruit del victimisme lingüicínic al qual ens ha abocat el discurs de Ciutadans (i adlàters) de les últimes dècades, és de denúncia. Des d’aquest punt de vista, el missatge subjacent de l’exercici seria que la imposició del català perjudica els forasters que, havent decidit venir a treballar a Barcelona, s’han esforçat a aprendre només castellà o ja el portaven après de casa. Un català acomplexat, dels que canvien de llengua cada cop que parlen amb un desconegut, trobaria que un exemple com aquest per a l’examen d’Oxford demostra que la Gran Bretanya ens mira (malament) i que donem una imatge de societat poc acollidora.

Una lectura desacomplexada, en canvi, valorarà que aquest exemple en un preparatori d’Oxford reculli un fet positiu que alguns catalans catastrofistes –per anomenar-los amb el terme que usa Enric Gomà a Prou catastrofismes lingüístics (Edicions 62)– neguen reiteradament: el coneixement del català continua sent un valor útil al mercat laboral de la capital de Catalunya. De fet, l’exemple té propietats de mirall. La reacció de cada lector reflectirà la seva actitud davant la llengua catalana a Barcelona. És un text apte per a tots els graus de moderació del catalanisme: “Ya no es tan fácil” (abans ho era), “buen trabajo”, “fijo”, “importante” (no qualsevol), “menos mal”, “nivel bastante alto” (en sap i n’està orgullosa), “requisito normal y corriente” (com saber castellà). Inspira una pregunta electoral a tots els futurs candidats a l’alcaldia: “Li sembla bé o malament que per trobar una bona feina a la ciutat calgui saber parlar català?”. ●