Ànima gallega

Hi ha un costum molt estès entre els entrevistadors, al qual tots sucumbeixen i del qual també m’acuso. I és que, quan un dels seus entrevistats mor, es llancen a la recerca del que un dia els va confiar. Per rescatar alguna lliçó causal o per retre-li el teu particular homenatge. Per no oblidar que som efímers, no fos cas...

Per això, quan la setmana passada vaig saber la mort de Domingo Villar, amb tot just 51 anys i a causa d’un infart cerebral, em vaig llançar a bussejar en el que un dia em va dir a Barcelona, durant la presentació de L’últim vaixell, aventures negres del seu inspector Leo Caldas. De tot, em quedo amb alguns esclats de veritat.

El primer (“Avui sembla que tot és urgent, però això és un error; poques coses ho són”) vist ara que ja no hi és, pren especial significat. Ho repetia l’autor nascut a Vigo, home pausat i tirant a tímid, mentre reivindicava aquella manera de mirar el món a la gallega: “Som crèduls i, alhora, escèptics. I a això ho anomenem retranca”.

Explicava amb orgull que a la taverna Eligio, a la seva terra, havien inclòs a la carta un plat en honor de l’inspector Leo Caldas, el personatge de les seves novel·les: “calamarsons Leo Caldas”.

Treballava a les seves novel·les des de la taula del menjador amb els seus tres fills a càrrec (“escric i soc mestressa de casa a temps parcial”) i li llegia en veu alta al seu pare cada nit quan ja va envellir. Era amant del bon menjar, el bon vi, malenconiós, reflexiu, tendre i bona gent.

“Estem tan ficats al món dels 140 caràcters, una pena! Un bon lector fa una altra cosa: s’obliga a buscar espai, recolliment, calma, enmig de l’enrenou”. En prendrem nota?

Aquest cap de setmana tots els ulls crítics del país han estat posats a Sanxenxo, on sembla que hi havia un senyor seguint les regates. D’altres, en cas de ser a Galícia, hauríem preferit anar a l’església de Santiago el Mayor, on centenars de persones acomiadaven un escriptor gallec, un home tranquil, savi i bo. ●