La Vanguardia (Català-1ª edició)
Horitzons morts
Molts joves a Occident s’estan quedant cecs. I el que espanta més és que, tot i cecs, hi continuen veient. Ningú no es podia imaginar que ens passaria això. Els professors, que treballem amb la mirada de la gent i intentem ser una mena de mapes vius de l’atles del coneixement, ens trobem amb una joventut cada vegada més bòrnia pel que fa a la seva visió del món. Són persones meravelloses, plenes de possibilitats, però ja no veuen gaires coses. No són moltes: són moltíssimes. Així de senzill.
Com que soc un d’aquells candidats a vell que desconfien dels escepticismes rondinaires que venen amb l’edat, acostumo a confirmar aquest desastre educatiu amb altres professors. Un company em comentava la setmana passada que havia hagut de canviar totes les classes perquè els alumnes ja no l’acompanyaven. Una professora francesa em va dir que, en els seus cursos de literatura, hi ha estudiants que amb prou feines havien llegit. El fenomen és devastador, de dimensions colossals, i s’engrandeix i es fa més profund amb el pas del temps.
Avui, passejant per distreure la tristesa, m’he adonat que la visió del món s’ha anat reduint a un ritme que es pot equiparar a la manera com les pantalles s’han anat estrenyent. Primer, l’anomenada pantalla gran cinematogràfica, que encara era un bon horitzó. Després, la finestra televisiva, més limitada. I, finalment, amb les pantalles de l’ordinador i de la tauleta fent de pont, el mòbil, que li ha donat a la nostra ànima la mísera dimensió d’un segell de correus. El món s’ha empetitit en aquesta dansa de reflexos i els telèfons intel·ligents són de vegades un cau on es crea un buit enorme que s’assembla molt a l’estupidesa.
A l’Assaig sobre la ceguesa, la terrible paràbola de José Saramago, la gent perdia la visió i s’endinsava en una boira blanca. En el nostre cas, les persones hi continuen veient, però només el que hi cap a la capsa de llumins del telèfon. Després ens trobem amb molts joves que s’han criat així, anant a les palpentes al llarg de la seva biografia: buscant la bona feina que no troben, la plenitud que se’ls escapa. Ensopegant tristament amb els mobles de la vida. Hi veuen, però no albiren. Tenen ulls per a alguns passos, però no la mirada àmplia necessària per a un rumb de llarg recorregut. En cert sentit, són bonsais humans, que difícilment podran sortir dels testos tecnològics en què han crescut.
En el cas portuguès, a aquest gran drama educatiu, que va camí de transformar-se en una autèntica tragèdia, s’hi afegeix un acte, un episodi més: a través de comissions d’avaluació externa, presumptament científiques, el poder polític pressiona les universitats perquè trobem una manera d’aprovar aquests alumnes com sigui. Això ja es practica en l’ensenyament secundari des de fa temps. Una carrera universitària pot ser tancada pel ministeri en el cas que no es faci el que aquestes comissions ordenen. Amb el temps, si això continua així, els professors farem veure que ensenyem, i els estudiants faran veure que aprenen. En molts casos, això és el que els joves han fet abans d’entrar a les aules universitàries. S’està creant, doncs, una enorme estafa pedagògica, una cosa semblant als embolics econòmics que van donar origen a la terrible crisi del 2008. D’aquí uns anys, Portugal tindrà un alt percentatge de ciutadans amb formació superior, però això serà tan real com els fons del banc Lehman Brothers quan va fer fallida. Estem transformant la vella, secular ignorància ibèrica en ignorància titulada.
Jo també vaig canviant les meves classes, esclar. Ja no es poden somiar certs viatges mentals a les aules, fins i tot a les universitàries, sinó, senzillament, intentar transmetre el més bàsic: els punts cardinals, els continents, els oceans del coneixement. I tot cal repetir-ho i repetir-ho, perquè no hi cap fàcilment en el panorama intel·lectual dels que tenim al davant, gent enganxada a la miniatura existencial del joc, de la xafarderia o de la foto penjada a WhatsApp. Aquest és un tema al qual cal tornar: aquesta cavalcada de les valquíries de la ignorància que recorre el món occidental. Les tecnologies de la comunicació s’estan transformant, en molts casos i per un ús equivocat de les seves grans possibilitats, en cavalls de Troia perillosos, dels quals surten riuades d’un buit mental que pot ser el pròleg d’una nova barbàrie. ●
Estem transformant la vella, secular ignorància ibèrica en ignorància titulada