En bici des del país dels cotxes

En un procés participatiu, la prioritat dels bostonians era “tenir carrers més agradables per a vianants i bicicletes”

■ Estem acostumats a pensar en Estats Units com el país del cotxe. I no anem errats. Per això sorprenen tots els canvis que Boston està fent per promoure el transport en bicicleta. El 2017 es va fer pública la iniciativa de l’Ajuntament Go Boston 2030, que definia els objectius de la ciutat relacionats amb la mobilitat. En un procés participatiu, la prioritat número 1 dels bostonians era “tenir carrers més agradables per a vianants i bicicletes”. Aleshores, un dos per cent dels trajectes a la ciutat es feien en bicicleta, amb la intenció que el 2030 aquests desplaçaments

es multipliquin per quatre i que, al mateix temps, el transport en cotxe amb conductor únic es redueixi a la meitat. Des de llavors s’han tret quilòmetres de carrils i pàrquings per a cotxes per dedicar-los a la bicicleta. Si no hi ha carril bici, es pot circular pel carril bus. I si no n’hi ha, es deixa clar que els ciclistes tenen la mateixa prioritat que els cotxes sobre l’asfalt, amb senyals freqüents de “Les bicicletes poden utilitzar el carril sencer”, tant verticals com a terra. A Boston sembla que han entès que la mobilitat del futur no passa pel cotxe particular.

Sobretot és necessari un pacte social entre bicis, cotxes i vianants

■ Barcelona està fent passos importants per augmentar l’ús de les bicicletes, però pedalar per Boston és més agradable. Els carrils bici han de ser, a més de segurs, pràctics. Provin d’anar de la plaça de les Drassanes a la Universitat Pompeu Fabra: comptaran fins a vuit interrupcions extres a les quals els cotxes no hi estan subjectes. Ens hauria de semblar normal veure ciclistes ocupant el carril central d’algun carrer de l’Eixample si vol girar a la dreta, com fan les motos. El servei de Bicing ha de ser més fiable, les bicis, de millor qualitat, i integrat amb la T-Mobilitat. Però sobretot,

cal un pacte social entre bicis, cotxes i vianants. A Boston les bicicletes a la carretera es respecten, i mai es veuen per la vorera. A Barcelona a l’asfalt fan nosa. Les transicions són difícils: quan se li treu espai al cotxe per dedicar-lo a la bici, l’endemà no hi ha menys cotxes ni més bicis. Però a llarg termini, cada cotxe de menys implica menys congestió, menys soroll, i menys contaminació. Si ens creiem la transició energètica, no n’hi ha prou a electrificar la demanda, s’ha de reduir. I moure 1.500 quilos de metall per transportar-ne 80 no sembla la solució del segle XXI.