La Vanguardia (Català-1ª edició)
Östlund sacseja Canes amb una sàtira sobre els diners i la moda
El suec té opcions de guanyar la seva segona Palma d’Or
En espera del que pugui deparar avui David Cronenberg amb Crimes of the future, el festival de Canes ja s’ha vist sacsejat pel nou treball de Ruben Östlund, un altre realitzador de les pel·lícules que no passen precisament desapercebudes. Guanyador de la Palma d’Or fa cinc anys per la sobrevalorada The square, el suec té serioses opcions de tornar a triomfar en la Croisette amb Triangle of sadness, una divertida i mordaç sàtira sobre el món de la moda, els diners, els rols de gènere i de classe social, que va aixecar una ovació de vuit minuts i alguna sortida precipitada de la sala davant una seqüència de 15 minuts esquitxada pels vòmits dels passatgers d’un creuer de luxe durant un sopar amb fort temporal pel mig.
Ja d’entrada el títol al·ludeix al triangle de la tristesa, aquella arruga de l’entrecella que molts models han de dissimular amb bòtox. Dividit en tres episodis, el film presenta una parella de models que s’embranca en una acalorada discussió per qui paga el compte del sopar a un restaurant. La Yaya és una famosa influencer i en Carl un jove molt atractiu que no porta gens bé ingressar en la seva nòmina menys que la seva xicota.
Tots dos són convidats a aquell creuer atapeït de gent immensament rica –des d’un oligarca rus a un matrimoni anglès que ven armament–, que té un borratxo marxista com a capità (Woody Harrelson). “Fa vuit anys vaig conèixer la meva dona, que és fotògrafa de moda, i em va introduir en aquest món. Vam començar a parlar molt de com es tracta la bellesa com un valor de mercat i que pot ser alhora atractiva i aterridora”, va dir el realitzador sobre l’origen d’aquesta proposta, que té un repartiment internacional.
L’altra pel·lícula de la secció oficial va venir d’un altre director que ja sap també el que és tocar el cel amb els dits a Canes. Tot i això, el romanès Cristian Mungiu no va ser aquesta vegada tan encertat en la seva denúncia actual de la violència masclista i la xenofòbia a Europa a R. M.N. com quan incidia en l’avortament il·legal a 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies ( 2007). Ambientada en un petit poble de Transsilvània i inspirada en un fet real, la història parteix quan en Matthias, un emigrant que abandona la seva feina a Alemanya, torna a la seva llar, on no és ben rebut per la seva dona.
L’arribada d’un grup d’immigrants de Sri Lanka desencadena una onada d’odi en la comunitat. “Som una espècie violenta i necessitem molt poc per veure un enemic en l’altre”, va reflexionar el cineasta sobre un relat que desafortunadament no acaba mai de desenvolupar les seves trames. ●
Malgrat ser una tarda de canícula agostenca el ple maig, el públic liceista va anar amb encomiable militància fins al teatre de les Rambles per anar a la fita artística de la temporada. William Kentridge debutava amb el seu art total en aquest centre de les arts que vol ser el Liceu, i ho feia amb el cèlebre muntatge de Wozzeck, que néixer a Salzburg fa un lustre.
L’obra expressionista que amb inclassificable modernitat va compondre Alban Berg entre el 1914 i el 1922, durant la Gran Guerra, basada en l’obra homònima de Georg Büchner, li servien a l’artista de Johannesburg per reflectir tant en el set –un bigarrat conjunt de fustes atrotinades i rampes inestables– com amb les seves clàssiques pel·lícules d’animació i esbossos al carbó projectats sobre l’escena
El romanès Cristian Mungiu punxa aquesta vegada amb ‘R.M.N’., una dissecció de la xenofòbia a Europa