“Potser és el viatge més bèstia que he fet mai”

Pere Arquillué dona veu a set personatges a ‘El cos més bonic...’, de Josep Maria Miró, amb direcció de Xavier Albertí

Es va estrenar al desembre a Temporada Alta i la bellesa i la força d’aquesta peça teatral es va escampar com una taca d’oli. Amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc el dramaturg Josep Maria Miró va guanyar el premi Born per tercera vegada i ara es presenta aquest dimecres al teatre Romea.

La trinitat la formen el dramaturg, el director Xavier Albertí i l’actor Pere Arquillué, que ha de donar veu a cinc intèrprets principals i dos de secundaris. Un triangle equilàter que cada vespre Arquillué haurà de pujar fins assolir el cim: “El text de Miró és fantàstic, molt alt, penso que és de les coses més potents que s’han escrit al país els últims anys. A cada funció, quan veig la muntanya que haig de pujar, m’agafa de tot”.

En un poble bonic, on sembla que no hi ha de passar mai res, troben el cos d’un jove enmig d’un camp de farratge amb els genitals arrencats. Així comença El cos més bonic... “A partir d’aquí, la mare, una professora de l’institut i el Ricard de la serradora explicaran què els ha provocat la mort d’aquest xicot”, explica l’actor a

La Vanguardia, que aclareix que el xicot també té veu. “No és tan important el perquè l’han matat com la catarsi que pot provocar en una petita comunitat un fet així. Hi ha un altre personatge important, que no té veu però que hi és present. És el pare del nano, en Ramis, que es va penjar fa deu anys a la figuera del costat de la rectoria i s’intueix que havia patit abusos sexuals de petit, fet que serà el detonant de tot plegat”.

Arquillué aclareix que els abusos no són el tema central. “L’obra va sobre l’expiació i de com una comunitat es pot regenerar a partir del dolor, del perdó i la culpa, de com poder gestionar això. També hi ha el desig. Si el gestionéssim amb més llibertat, potser tot aniria més bé. Miró també ha fet un homenatge a l’actor, l’actor com a origen, veu i cos –remarca l’intèrpret–, i ho pot interpretar un home o una dona, jove o gran. És una obra molt actual, però que ja té un fons de clàssic. I hi ha un treball de llengua important”.

L’actor, tot i que dona vida a tots aquests personatges, no estrafà la veu, no hi ha perruques, no hi ha res. Aleshores, com es diferencien? “Hem buscat les ànimes dels personatges. No estrafaig la veu, però sí que canvia de color i de temperatura. L’escriptura de cadascun és molt diferent i, només canviant la respiració i petits gestos del cos, es crea una suggestió. Aquí és on l’espectador hi ha de posar de la seva part, una cosa que em sembla cada vegada més necessària”.

Arquillué refereix una anècdota de quan la va estrenar a Girona, que demostra el poder de la suggestió: “Després de la funció, en un restaurant, se’m va acostar

“És una obra molt actual, però que ja té un fons de clàssic”, diu l’actor que afronta aquest repte al Romea

una parella jove que em va dir que, a l’últim personatge, un travesti, m’havien vist amb tetes i maquillat. Com s’ho ha fet, si no ha sortit de l’escenari?”. L’actor demana que la gent vagi a veure la funció, “perquè el text de Miró és extraordinari i s’ha fet un treball radical: potser és el viatge més bèstia que he fet a la meva vida”.

Aquesta coproducció de Focus i Temporada Alta es pot veure del 25 de maig al 12 de juny al teatre Romea. I en sentirem a parlar. ●

MAN E INO A Pere Arquillué explica la història d’una petita comunitat