Crims de deshonor

La vaig matar perquè era meva. El patriarcat més violent i execrable continua present avui en moltes societats del segle XXI. L’horrible i indignant mort de dues joves pakistaneses a mans de la seva família perquè no volien viure amb parelles imposades hauria de servir no només per sotragar les nostres consciències, sinó per impulsar una reacció global per posar fi a aquests crims feudals. És difícil admetre que milers de dones puguin viure a l’Índia amb la cara destrossada pels efectes d’àcids amb què han estat atacades o que uns altres milers siguin colpejades, violades i humiliades pels seus marits sense que hi hagi una altra reacció de repulsa que resignar-se a acceptar que formen part d’una cultura diferent de la nostra.

De tant en tant, la premsa occidental reacciona quan descobreix algun cas que afecta ciutadanes del primer món com ha passat ara amb les germanes Anisa i Uruj Abbas, de 24 i 21 anys, residents a Terrassa. Totes dues van anar al Pakistan després de renegar del matrimoni concertat amb els seus dos cosins. Fa un any van ser obligades a casar-s’hi i ara provaven de refer les seves vides amb altres parelles. El viatge al Pakistan per intentar fer-se entendre va ser l’error de les seves vides. Allà van ser torturades pels seus marits i altres parents en un acte salvatge que va segar les seves vides. Aparentment van ser escanyades i després rematades amb un tret. El més trist és que si no fossin residents a Catalunya, aquest article no s’estaria escrivint. Milers de dones moren anònimament a l’Índia, l’Afganistan, Bangla Desh o el Pakistan sense que s’assabenti ni preocupi a ningú. Tots aquests assassinats reben el qualificatiu de crims d’honor.

Ara que esmentem l’Afganistan, val la pena recordar també com els talibans, després d’haver-se assentat en el poder a Kabul, estan eliminant a marxes forçades tots els avenços que les dones afganeses havien aconseguit després de tants anys de patiment. Torna el burca i torna l’edat mitjana a l’Afganistan.

No és aquest el món ideal on ens agradaria viure i, segurament, a més d’explicar-ho, ens hauríem de plantejar de fer-hi alguna cosa més.