Europa després de la guerra

Vivim en un ordre internacional que centrifuga les nostres creences. Abans de la guerra d’Ucraïna crèiem que els conflictes del futur serien híbrids, amb l’ús de la desinformació, els ciberatacs o les migracions com a armes principals. Ucraïna és un conflicte clàssic per la sobirania i integritat territorial d’un Estat, i per al qual es fa servir la força militar. O, pitjor, un conflicte que combina el clàssic i l’híbrid per al propòsit bel·licista i revisionista del Kremlin.

També pensàvem que la progressiva incorporació de Rússia (o de la Xina) en l’ordre econòmic internacional portaria a una convergència política més gran. Però la confrontació geopolítica avui és la que determina les relacions econòmiques entre les grans potències.

Des que va néixer, la política exterior europea s’ha basat a fomentar dinàmiques centrípetes en què convergeixen valors, comerç, seguretat compartida i multilateralisme. El canvi d’ordre internacional s’ha traduït en una nova perspectiva per a la política exterior europea. En cas de ser un poder normatiu i comercial, la UE mira d’erigir-se en un poder estratègic i geopolític.

A curt termini, la resposta europea a la guerra d’Ucraïna ha seguit el camí dels avenços que ja va entreveure el pla de recuperació postpandèmia. Brussel·les envia armament a Ucraïna amb el pressupost de la Unió i estudia comprar gas conjuntament davant les amenaces de tall de subministrament. L’OTAN, per la seva banda, acull les capacitats de defensa necessàries per erigir-se com a garant de la seguretat a Europa mentre s’amplia a Finlàndia i Suècia.

A llarg termini, quan el pitjor de la guerra hagi quedat enrere, caldrà tornarse a preguntar pel paper d’Europa. L’OTAN i els EUA necessitaran la UE com a component polític addicional de les seves capacitats militars i de defensa. Aquesta també haurà de protagonitzar les tasques de manteniment de la pau i de reconstrucció. L’autonomia estratègica europea serà cooperativa i col·laborativa: l’OTAN proveirà defensa col·lectiva, i la UE, el suport polític als esquemes de seguretat continental. En aquest moment les posicions estratègiques i els interessos dels estats membres tornaran a divergir. Ara ja costa d’acordar un nou paquet de sancions que inclogui l’embargament al petroli rus. També emergeixen les fissures entre França, Alemanya i Itàlia, que prefereixen acostar-se a un escenari de negociació, i els que insisteixen en un suport incondicional a Ucraïna.

En un futur no gaire llunyà, la UE haurà d’emprendre el camí de la seva reforma per convertir-se en una unió més flexible, amb institucions i decisions més funcionals. Ja es posen sobre la taula fórmules que agilitin la integració europea i les relacions amb els veïns, com ara la Comunitat Política Europea o una Unió d’Unions. Quan es discuteixin les reformes pendents, el sud d’Europa s’haurà d’erigir en un bloc constructiu, proactiu i fiable, cosa que no sempre fan des de Visegrad o la nova lliga hanseàtica. Finalment, quan el pitjor de la guerra hagi quedat enrere, l’autonomia estratègica no només serà sobre seguretat i defensa, sinó que s’haurà de sustentar en elements que recobraran importància: el poder digital, verd i comercial. L’autonomia estratègica haurà de ser-ho per al conjunt de l’acció exterior europea.

El problema de la UE no és que sigui incapaç d’avançar en moments de crisi, sinó que aquests avenços es construei

L’OTAN i els EUA necessitaran la UE com a component polític de la defensa

xen a mitges. L’euro o Schengen no han estat mai males iniciatives. Els seus problemes deriven de tenir una moneda comuna sense una unió bancària ni mecanismes fiscals conjunts i permanents. O d’una llibertat de moviments sense política migratòria i d’asil comú. En l’autonomia estratègica, la UE no s’ha de quedar a mitges. Perquè res no tornarà a ser igual després d’Ucraïna.