Ous trencats a la Thatcher

Els enemics de ‘la Dama de Ferro’ vandalitzen una estàtua a la seva ciutat natal

Una estàtua de Margaret Thatcher concebuda per ser col·locada davant del palau de Westminster, al costat de les de Churchill i Mandela, finalment ha estat erigida a la seva ciutat natal, Grantham, perquè es pensava que hi seria menys polèmica. Però es veu que la Dama de Ferro, figura controvertida a tot el país, tampoc no és profeta a la seva terra. O almenys no del tot.

L’estàtua, de bronze i uns tres metres d’alt, s’ha convertit ràpidament en objecte de les ires dels seus molts enemics polítics. I, malgrat que l’Ajuntament va cancel·lar els plans per tallar la cinta en una cerimònia que hauria costat cent mil euros, aviat va córrer la veu a les xarxes socials que Thatcher faria una aparició a Grantham, i es va organitzar una espècie de concurs per veure qui era el primer a llançar-li ous. S’hi van apuntar tretze mil persones a Facebook, i en menys de dues hores ja hi havia un guanyador.

Va ser Jeremy Webster, de 59 anys, ex vicerector d’una universitat i antic empleat municipal, que es va posar a l’altra banda de la tanca que envolta l’estàtua i, amb un diari doblegat sota el braç i una capsa de mitja dotzena d’ous a la mà dreta, va començar a llançar-los amb l’esquerra. Un blanc no necessàriament fàcil per la distància, de manera que només el va encertar amb un. Prou, tot i això, perquè la pobra Maggie, que no va dir ni piu, estoica, quedés tacada de groc i els seus admiradors (també en té, i molts) haguessin d’enviar el vestit a la tintoreria. La policia de Lincolnshire ha obert una investigació per l’incident, però ara per ara no ha detingut ni multat ningú.

L’escultura ha costat mig milió d’euros, i va aparèixer subreptíciament, gairebé amb premeditació i traïdoria, al Civic Quarter de Grantham, molt a prop de la botiga de queviures que tenia el pare de la Dama de Ferro (ara de bronze) i on ella va passar la infantesa i l’adolescència, com recorda una placa, enamorant-se de les teories d’Adam Smith i convertint-se en una capitalista ultraliberal que encara avui és el personatge de referència del Partit Conservador. Per això una part molt important de la formació s’exclama quan Boris Johnson apuja els impostos fins a nivells desconeguts des de fa setanta anys o posa en marxa la màquina de fabricar diners sense pensar en la inflació o el deute públic, que en són el resultat inevitable, com s’està comprovant.

Thatcher observa els habitants de Grantham al costat del físic Isaac Newton (va formular la seva teoria de la gravetat amb l’exemple de les pomes, però també podrien haver estat ous) i el polític del segle XIX Frederick Tollemache (dos pubs porten el seu nom, un honor considerable). L’Ajuntament ha instal·lat una càmera de circuit tancat precisament per intimidar els qui tinguin plans de llançar projectils a l’ex primera ministra o a qui se li acudeixi –com ja s’ha suggerit a les xarxes– enderrocar l’estàtua, com la de Saddam Hussein a Bagdad o les de Lenin a Ucraïna, o tirar-la al riu, com la de l’empresari i esclavista Edward Colston a Bristol.

De moment, a part de l’ou que hi va impactar de ple, no hi ha hagut més incidents excepte el so de les botzines dels cotxes quan passen a prop de l’estàtua, a tall d’esbroncada, encara que també hi ha qui s’hi fa una selfie. Entre els seus enemics hi ha els miners gal·lesos i de Yorkshire que va deixar sense feina perquè va decidir que l’extracció de carbó no era un negoci rendible, i totes les víctimes de la seva política de desindustrialització (a Escòcia és sincerament odiada). Entre els fans, tots els que es van comprar a preu de ganga els pisos de protecció oficial per convertir-se en propietaris i els nacionalistes anglesos que van considerar heroica la guerra de les Malvines i van aplaudir cada vegada que va plantar cara a la CEE.

El thatcherisme no va ser mai una ideologia, sinó més aviat un culte a la personalitat, amb una fina frontera entre la competència i la vanitat personal. Al final Maggie, després d’una dècada en el poder, va perdre la pers

Un concurs a les xarxes socials per veure qui li tirava abans un ou va tenir un guanyador en només dues hores

pectiva del que era possible i el que no, va cometre la bogeria de la poll tax (un impost regressiu en què els pobres pagaven el mateix que els rics) i va ser aniquilada pel gabinet, que no compartia el seu euroescepticisme, precursor del Brexit.

Ous trencats a la Thatcher potser no és una creació de Ferran Adrià o els germans Roca, però és el plat de moda a Grantham.

TOBY MELVILLE / REUTERS