Clavegueres torrencials

Els continguts de l’actualitat retraten les contradiccions del país

Els empresaris del ram de la cervesa feien una enquesta, molt celebrada pels mitjans de comunicació, que marcava les preferències dels espanyols a l’hora d’“anar de canyes”, que és un esport molt popular a la Catalunya turística. Recordo que en aquesta demoscòpia cervesera guanyaven personatges coneguts com Rafa Nadal, Penélope Cruz, Antonio Banderas o David Broncano. Si l’enquesta se centrés en els protagonistes televisius del cap de setmana, probablement guanyarien –per raons diferents, que consti– el rei emèrit Joan Carles I (omnipresent a totes les ràdios i televisions) i l’excomissari José Manuel Villarejo, tentacular i diabòlicament sinistre al programa Preguntes freqüents (TV3).

No crec que fos possible arribar al súmmum de la transgressió: sortir a prendre cerveses amb tots dos. Seria un festival d’anècdotes que ens ajudarien a entendre el costat impune de la política espanyola (i, per extensió, del poder), que converteix els ciutadans que estem recopilant els papers de la declaració de la renda en uns perfectes imbècils. Salvant totes les distàncies morals, fiscals i penals entre l’un i l’altre, el rei emèrit i l’excomissari condemnat s’expressen amb una naturalitat campechana (cadascú a la seva manera, això sí). És una forma d’eloqüència de proximitat que contrasta amb la carrincloneria solemne dels cortesans o la histèria patriòtica dels que converteixen la causa borbònica en una forma grotesca d’idolatria bor bonic obri b ò ni ca. I, per compensar, la fràgil perplexitat dels periodistes crítics que, voluntàriament o no, també acaben alimentant l’ experiment so ciolo gico medi àtic de San x en x oie l seguiment, minuta minut, de l’ avió privat que l’ha de portar fins a la Zarzuela.

Els continguts de l’actualitat retraten les contradiccions del país, encarnats en la naturalitat de proximitat amb què l’emèrit i Villarejo responen qualsevol insinuació. L’emèrit, amb una frase que ja forma part del seu repertori. En un recital de grans èxits de Joan Carles I, els seus bisos serien “¿Por qué no te callas?”, “Me he equivocado y no volverá a ocurrir” (digne del millor Manuel Alejandro) i ara aquest categòric “¿Explicaciones? ¿De qué?”.

El repertori de Villarejo, en canvi, és més llefiscós, perillós i antidemocràtic, coherent amb la línia de pensament i el concepte Cosas chungas. És un concepte que, alternant veritats i mentides tan greus com escandaloses, propicia que quan li preguntin si el CNI fa servir mètodes il·legals, Villarejo, ofès per la ingenuïtat de la pregunta, respongui: “Doncs esclar. Si són espies!”. Incomprensiblement, no hi va afegir cap cony!” ni cap “collons” que haurien reforçat la contundència i sonoritat de la reflexió i la versemblança d’un personatge que seria un error reduir a caricatura.