Dues catalanes assassinades al Pakistan

Dues joves d’origen pakistanès i amb residència espanyola, de 21 i 24 anys, que vivien a Terrassa, van ser torturades i assassinades la setmana passada al Pakistan. El seu crim va ser haver rebutjat el matrimoni concertat amb sengles cosins residents al país asiàtic. Totes dues havien triat, exercint una llibertat reconeguda i protegida a Espanya, un altre horitzó per a les seves vides. Però les pràctiques patriarcals i criminals arrelades en el seu grup ancestral, on suposats deshonors del bon nom familiar atribuïts a dones estan penalitzats amb la mort en mans dels seus parents homes, les han convertit en víctimes d’un abominable crim d’honor.

Les causes d’aquest tipus d’assassinats en societats de fort component feudal són diverses, però totes igual d’inadmissibles. Des d’haver patit una violació fins a mantenir relacions extramatrimonials, passant per les pràctiques homosexuals o per la negativa d’acceptar un matrimoni acordat per la família prescindint del criteri del contraent. Altres vegades, la pena imposada a la persona que defensa la seva llibertat sobre aquests codis obsolets no és mortal, però es concreta en desfiguracions amb àcid, mutilacions o altres agressions.

Aquests mal anomenats crims d’honor són un anacronisme de conseqüències terrorífiques. És cert que segles enrere es cometien també a Europa, per exemple sota l’imperi romà, on el pare de família podia matar l’esposa adúltera o la filla soltera sexualment activa. Però també ho és que ara aquestes pràctiques tenen lloc principalment en països com el Pakistan, l’Índia, l’Afganistan o Bangla Desh. Per bé que, a causa de les migracions i les comunitats procedents d’allà i ja assentades en països industrialitzats, també passen de vegades, tot i que en menor mesura, a Europa. Fonts de les Nacions Unides han xifrat en 5.000 el nombre de crims d’aquesta mena que es registren anualment arreu del món, malgrat que la quantitat podria ser força més gran, atès que molts no es reporten i d’altres es presenten com a suïcidis.

El xoc cultural entre societats en les quals es defensen els drets humans i d’altres on es conculquen es manifesta en el cas dels crims d’honor d’una manera especialment atroç. I de manera encara més atroç si pot ser quan les víctimes d’aquests crims són persones instruïdes o integrades en societats que van deixar enrere fa molts anys aquestes conductes fundades en prejudicis d’ordre tribal i, de sobte, mediant enganys i tristes sorpreses, es veuen sotmeses a tan funestos assalts i assassinades.

Òbviament, la resposta a aquests abusos no sol ser la mateixa en societats ancorades en aquest tipus de prejudicis contra la llibertat, sovint subjectes a poders caciquistes, quan no mafiosos, que en una societat com la nostra, on, si bé perviu la violència de gènere, les dones estan emparades per la llei en l’exercici dels seus drets fonamentals. Tot i això, un govern compromès de debò amb la defensa dels drets i les llibertats personals, com és l’espanyol, no pot optar per la inacció davant fets com aquest. Ha de contribuir, en la mesura que sigui possible, a aclarir el que ha passat. Ha de fomentar una política preventiva entre els seus ciutadans, per evitar que altres persones poc cauteloses puguin caure en paranys com el que ha costat la vida a les dues catalanes. I ha d’impulsar també amb un zel renovat programes didàctics en les comunitats on perviuen pràctiques tan lamentables.

Entrat el segle XXI, ningú no hauria de ser assassinat pel simple fet d’elegir lliurement la seva parella. Tot el que es faci per evitar-ho serà poc. ●

El Govern espanyol ha d’ajudar a aclarir aquests crims d’honor i a evitar-ne d’altres