El diagnòstic ferotge

Hi ha un cert alleujament quan, després d’una espera llarga plena d’especulacions, et donen el diagnòstic precís d’un trastorn físic o mental, especialment si la cosa és (relativament) lleu. Emparat amb el diagnòstic, podràs justificar “objectivament” els dolors, les absències, les rareses. Ara et creuran. Ara t’entendran (això no és del tot segur). Recordo ara quan els alumnes adolescents m’ensenyaven el paperet del metge. L’adolescent és un ésser que frisa per trobar-se a si mateix o per trobar alguna cosa que ompli el buit: un diagnòstic pot ser

aquesta cosa. Recordo un alumne tímid i esquerp que per primera vegada vaig veure segur d’ell mateix quan, amb veu ferma i animosa, em va mostrar un paperet dient: “Tinc intolerància a la lactosa”. Quan ets una criatura a la recerca d’una identitat, saber que ets intolerant a la lactosa pot suposar una ajuda per començar.

Una anècdota per l’estil apareix a Los

brotes negros (últim suc d’Eloy Fernández Porta, exquisit i devastador). En una aula universitària nord-americana, una de les seves alumnes dorm com una soca a primera fila. Quan al final de la classe, l’ autor s’ hi atansa( imagino l’ alumnaexorcista brandant el diagnòstica bans que ell pugui obrir boca), ella li ensenya el certificat amb la paraula narcolepsy. Cosa que ens porta a un altre avantatge impagable del diagnòstic en la interacció social actual: com totes les etiquetes, ens estalvia un temps preciós.

I malgrat tot... Em pregunto si no ens estem excedint en l’ús de la terminologia mèdica, si potser convindria, en el dia a dia, tornar a deixar la terminologia per als especialistes i recuperar els eufemismes mèdics d’abans de la postmodernitat. Eren eufemismes ingenus, producte de la ignorància (no com els de la correcció política actual, que són sofisticats i, sovint, perversos). Eren els eufemismes dels nostres avis quan deien: “Es una noia rareta” i després detallaven algunes rareses, “És una persona molt especial” o “Ja no es recorda de gairebé res”... On ara, temptats per la paraula màgica, diem: “És autista”, “Té un trastorn bipolar” o “Té demència vascular”. Recuperar, en fi, paraules més genèriques, menys especialitzades, més balsàmiques. Perquè les paraules mèdiques sonen reduccionistes, ferotges, inapel·lables. Perquè són etiquetes que, en el dia a dia, de vegades fan nosa. I perquè, si seguim així, cada vegada ens resultarà més difícil anteposar la persona al diagnòstic. ●