La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els versos de Joan Margarit ressonen per fi a Alcalá en la veu d’Ariadna Gil
Un llibre d’homenatge recorda el poeta on havia de recollir el Cervantes el 2020
La pandèmia ho va impedir i un limfoma ho va fer definitivament impossible, però ahir al Paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares van ressonar per fi, i amb poderosa emoció, els versos de Joan Margarit. A l’imponent recinte el poeta català havia d’haver rebut el premi Cervantes, el guardó més gran de les lletres espanyoles, l’abril del 2020. Però un mes abans el país i el món van tancar. I li va arribar una malaltia que se’l va emportar al cap d’un any. Ahir els seus versos i la seva recerca de la veritat, l’amor i la dignitat van tenir la veu de l’actriu Ariadna Gil, de qui, com va recordar la Mònica, filla del poeta, deia “que bé que recita aquesta noia” malgrat que, segons va recordar divertit el també poeta Luis García Montero, director de l’Institut Cervantes, Margarit era una mica rondinaire amb els actors.
García Montero va ser un dels grans protagonistes de l’acte, en què es va presentar el llibre d’homenatge Joan Margarit: desde dónde amar de nuevo, ja que va glossar les claus de la poesia i el pensament del seu amic, amb qui fins i tot corregia els seus llibres i de qui va acabar llegint el seu poema La llibertat –que, va recordar, havien llegit plegats moltes vegades en actes públics, un vers cada un, Margarit en castellà i ell en català–, aprofitant-ho per a una càrrega política de profunditat. La llibertat, va recordar, és un poema que “acaba amb la paraula amor, unint-lo a la llibertat”. “M’agrada llegir-lo aquí, a Alcalá de Henares, la terra de Cervantes, l’humanista que ens va ensenyar a pensar la llibertat com una forma de respecte als altres i no pas com la llei del més fort. Acostumat a viure en una comunitat on s’entén la llibertat com la llei del més fort o poder fer cerveses als bars oberts en les èpoques del confinament o poder destruir els serveis públics perquè els teus amics facin negocis lliurement amb les mans o la cartera, m’agrada recordar aquesta invitació a La llibertat de Margarit”.
Un poema que justament també va ser triat pel Ministre de Cultura, Miquel Iceta –el llibre el publiquen la Universitat d’Alcalá i el Ministeri– per acabar un discurs en què va recordar que “Margarit va ser el primer poeta que va rebre el premi Cervantes per haver escrit en dues llengües: castellà i català”, que estava segur que “aquí hauria parlat en català i en castellà, com ho va fer a la seva obra poètica, ramificada en dues llengües però amb un sol cor”, i va assegurar que “Margarit va encarnar, en les lletres però també en el seu dia a dia, l’esperit d’un país tolerant i obert que entén la duplicitat de les llengües com una riquesa i no pas com un obstacle. Si és cert que el llenguatge modela la nostra manera de veure el món, Margarit hi veia més i millor que tots els altres. Hi veia doble, veia més enllà, mentre escrivia els seus poemes, sempre en els dos idiomes alhora”.
Justament García Montero va recordar que en la postguerra un policia va etzibar a Margarit un “nen, parla en cristià”. I que malgrat això ell deia que tenia “una llengua materna i una de gairebé materna” i que afirmava: “La meva llengua gairebé materna és el castellà, i és l’únic que no estic disposat a retornar al franquisme”. “Amb ella –va concloure García Montero– ha fet una poesia fonamental que per a nosaltres ha estat fonamental en català i castellà en la poesia espanyola contemporània”.
Ariadna Gil va concloure l’acte llegint primer en castellà i després en català poemes de Margarit com La professora d’alemany, Mare i filla, El poema, Amor i supervivència, Record d’un camp o L’època generosa de poemaris com Estació de França, Joana o Misteriosament feliç. També va llegir La muntanya més alta, que tanca el seu últim poemari, Animal de bosc, escrit quan ja estava malalt i que, dedicat als seus, promet en el seu darrer vers: “Me n’aniré estimant-vos. I alguna cosa meva intentarà tornar”. ●
Iceta: “Margarit entenia la duplicitat de les llengües com una riquesa, no pas com un obstacle”