La fi de la guerra

Ara fa gairebé tres segles, David Hume va dedicar un dels seus assajos a la política de l’equilibri de poder. La política de l’equilibri de poder parteix del principi que cal evitar que una potència acumuli la quantitat de força que la convertiria en irreversiblement hegemònica. Durant segles, la política exterior del Regne Unit al continent europeu es va basar en aquest principi. Segons Hume, aquesta opció havia estat raonable. Però no ho havia estat tant la manera com s’havia concretat. Sobretot quan es tractava de posar fi a les guerres. Al seu parer, les guerres contra França, en què Gran Bretanya havia intervingut col·ligada amb altres nacions, havien començat per motius de justícia i fins i tot de necessitat, però s’havien allargat massa per causes que tenien menys a veure amb la raó que amb les passions. Per argumentar aquesta última opinió, el filòsof escocès recordava tres tractats de pau: el de Ryswick de 1697, en què es van firmar les mateixes clàusules que havien estat ofertes el 1692, el d’Utrecht de 1712, que no oferia condicions millors que les rebutjades a Gertruytenberg el 1708, i el d’Aquisgrà de 1748, en què es va acceptar de grat el que no es volia a Frankfurt el 1743. Segons la conclusió de Hume, més de la meitat dels anys de guerra i tot el deute públic del Regne Unit eren imputables a la imprudent vehemència que empenyia els britànics a perllongar infructuosament els conflictes.

L’únic motiu raonable per perseverar en una guerra és l’esperança d’aconseguir més endavant una situació millor que la que es podria obtenir en el present buscant una sortida diplomàtica. Els arguments dels que, com Noam Chomsky, a l’hora que condemnen la invasió d’Ucraïna, defensen que és prioritari acordar un alto al foc i posar-se a negociar parteixen d’aquest plantejament. I recorden que, en la guerra en curs, aquesta esperança sembla quimèrica si, quan es fan els càlculs, es consideren els efectes que comportaria la seva conversió en una llarga guerra de desgast o una escalada en què Rússia optés per fer un ús limitat d’armes nuclears. Com ja va apuntar Raymond Aron, en aquests casos és impossible fer un càlcul rigorós dels guanys i les pèrdues de tot ordre que comportaria cada decisió. I els experts i la propaganda que conviden a prendre els desitjos per realitats sempre naveguen amb el vent a favor. Però la hipòtesi que la guerra s’acabarà quan els que ara critiquen aquests arguments els adoptin en una situació que pot ser pitjor que l’actual no resulta gens descabellada. Si creiem Hume, això és el que va passar a Ryswick, Utrecht i Aquisgrà. I el que va passar aleshores ni era nou ni s’ha deixat de repetir. Les raons no acostumen a imposar-se pel seu propi pes, sinó pels interessos i el poder que les sostenen. I els motius pels quals els que abans les rebutjaven passen a sostenir-les no solen tenir gaire a veure amb els que, arribat el moment, s’acaben esgrimint.

David Hume va dedicar un dels seus assajos a la política de l’equilibri de poder