La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’islam xoca amb l’arc de Sant Martí
“Considero que ser gai és un dels millors regals que m’ha fet Déu”.
Potser visc en una bombolla, però tinc la impressió que aquí, a Europa occidental, assabentar-se avui que una persona és homosexual no genera desconcert, ni tan sols sorpresa, entre la gran majoria de les persones. Si fos en un sopar i la persona del costat em digués “Vull que sàpigues que soc gai”, hauria de reprimir l’impuls de respondre-li: “Ah, sí. Explica’m alguna cosa interessant de tu”.
Però quan un futbolista de la Segona Divisió anglesa va fer pública la seva homosexualitat la setmana passada es va interpretar com una notícia bomba. “Quins collons!”, va ser la resposta general. Un columnista del Times de Londres va qualificar Jake Daniels, davanter del Blackpool de 17 anys, com “la persona més valenta del món”.
El que ens diu això no és gaire tranquil·litzador. Indica que hi ha un desfasament de valors molt gran entre la societat en general i el món del futbol en particular. S’aplaudeix el coratge de Daniels perquè se suposa que quan surti al camp d’ara endavant, especialment si és fora de casa, correrà el risc que li cantin “Marieta!”. Seria una grata sorpresa que no passés. Qüestionar a crits l’orientació sexual de l’àrbitre o d’un jugador de l’equip rival és tan antic com la llei del fora de joc.
L’estadi és un lloc on la gent es dona llicència per dir tota mena de grolleries que no diria mai a casa o a la feina, ni tan sols al bar. Part de l’encant de veure’s envoltat d’una horda de la mateixa tribu durant un partit és la llibertat que un té per tornar a un estat bèstia, o infantil, i comportar-se amb una irresponsabilitat desencadenada.
Això explica les campanyes que hi ha hagut en el futbol per combatre el racisme i, més recentment, l’homofòbia. Com, per exemple, l’altre dia a França, quan els jugadors del Paris Saint-Germain van rebre l’ordre de saltar al camp lluint els colors de l’arc de Sant Martí, un gest a favor de l’orgull gai. Un jugador del PSG, el senegalès Idrissa Gueye, es va negar a jugar per una qüestió de principis i, com a conseqüència, ha rebut un munt de crítiques. L’han lapidat a la premsa, i la Federació Francesa de Futbol ha insistit que demani perdó.
Poca cosa més a dir, no? El consens gairebé general és que no hi ha discussió. Idrissa Gueye és Jake Daniels al revés. Un és un heroi; l’altre, un carca. Una mala persona. Però... seria una heretgia, o almenys un atemptat contra l’ortodòxia regnant, considerar la possibilitat que Gueye va estar en el seu dret de dir que no es volia vestir amb els colors de l’arc de Sant Martí?
És un musulmà practicant, igual que el 97,2 per cent dels seus compatriotes senegalesos, dels quals un 97 per cent van dir en una enquesta recent que l’homosexualitat era una forma de vida inacceptable. Insistir que Gueye ha de participar en una celebració de l’homosexualitat (perquè això és el que signifiquen aquests colors) seria no només obligar-lo a repudiar un article de la seva fe més íntima, sinó també caure en una hipocresia colossal? I, ja que hi som, què en podem dir, del país que li paga el sou, l’estat amo del PSG, Qatar, on l’homosexualitat és il·legal? La hipocresia dels caps de Gueye insistint que se sumés a la festa gai no és colossal, és el següent. No té nom.
Hi ha més honor en l’actitud de Gueye que en la dels xeics, que han sumat un club de futbol francès a la seva col·lecció de iots, Rolls-Royce i altres joguines de luxe, sense excloure el Mundial 2022.
Però el tema potser encara és més complicat del que sembla. Es podria dir en defensa dels qatarians que, com que s’han afegit a l’elit del futbol europeu, s’han vist obligats a jugar segons les regles socials europees, i, si això significa desviar-se de la doctrina del Profeta, doncs aquest és el preu que s’ha de pagar.
Gueye no el vol pagar. Ell sí que té els seus límits. Així doncs, caldria respectar la seva llibertat, en aquest cas, a la no expressió? O el correcte per a ell hauria estat quedar-se al seu devot país i negarse a acceptar els milions que rep a la pecadora França? No ho sé. Tinc més preguntes que respostes. Però sospito, a risc que em cremin viu, que aquí hi ha un debat no del tot fàcil de resoldre. Que no és tot blanc i negre, ni vermell, taronja, groc, verd, violeta i blau. ●
Idrissa Gueye es va negar a jugar per una qüestió de principis i ha rebut un munt de crítiques
La hipocresia dels caps de Gueye insistint que s’afegís a la festa gai és més que colossal