Rellegir La Trinca

Aprimera vista, Torna la Trinca (TV3) sembla un documental convencional que repassa el llegat del grup de Canet de Mar. Però, a mesura que avança el metratge, el punt de vista evoluciona i inclou una perspectiva creativa propulsada per una intriga teatral (¿torna La Trinca?) òbvia, funcional i innecessària. La participació dels tres membres del grup –Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pascual–, reunits per l’ocasió amb un entusiasme desigual, completa la tria d’imatges d’arxiu. També propicia un diàleg entre present i passat que, de cop i volta, adquireix una inesperada dimensió sociològica i arqueològica, sobretot amb l’eficaç retorn a la plaça de toros de Sant Cebrià de Vallalta on, entre turistes torrats amb sangria i cançons de taverna, va començar tot.

SOSPITOSOS NO HABITUALS. La tria dels convidats a reflexionar sobre La Trinca té un encant aleatori, que evita les receptes habituals. I, potser per això, proposa una relectura revisionista de l’obra del grup. La idea és situar el llegat en un context actual i establir paral·lelismes entre el tardofranquisme repressor de la censura i els primers anys de la transició i el present a través de l’anàlisi d’unes cançons amb uns nivells inquietants de vigència. El risc d’aquesta lectura és forçar la proposta i deixar de banda elements que afegirien complexitat a la història. I és curiós veure Marina Garcés especulant sobre un possible 1 d’octubre cantat per la Trinca, com si la reflexió se sumés a una exposició del CCCB sobre la rebel·lia trincaire. O quan s’aposta per una renovació de prescriptors, s’entrevista Joan Maria Pou (narrador dels partits del Barça a RAC1), fill literal del 0-5 de 1974 i hereu confés de Joaquim Maria Puyal. Aquestes decisions d’autor (Josep Rovira) són el més subratllable d’un documental en què els membres de La Trinca, sempre disposats a deixar-se sorprendre, entomen les hipòtesis de parentiu (amb els continguts del programa Polònia, per exemple, representat per Queco Novell) amb curiositat, acceptant que el retrat resultant, deliberadament esbiaixat, pugui ser caricaturesc, audaç o exagerat però, alhora, respectuós amb una obra que ha perdurat a través de la memòria popular i no de la imposició política o acadèmica. ●