La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llum d’Islàndia cap al món
Auður Ava Ólafsdóttir publica una novel·la sobre l’emergència climàtica a partir de dues llevadores
Aprincipis del segle XX a Islàndia, una illa empobrida i sense amb prou feines carreteres, una llevadora podia haver de caminar a les fosques tota una nit de tempesta per arribar a un part. Algunes d’aquestes històries són un dels materials de l’última novel·la de l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958), La veritat sobre la llum (Club Editor), la primera que es tradueix al català, en aquest cas per Macià Riutort. L’autora havia de venir a Barcelona per presentar el llibre, però dos dies abans, durant una sortida a la muntanya, va caure i es va trencar dues costelles, així que la cita es va haver de dur al món de la virtualitat.
La Dýja, una jove gairebé addicta a la feina, viu al pis que va heretar de la seva tia àvia, la Fífa, també llevadora –a la família materna hi ha un bon grapat de llevadores, la paterna regenta una funerària–. Durant anys la tia havia escrit als diaris un munt d’articles que apuntaven al canvi climàtic, sense que li fessin cas, i va deixar tres mecanoscrits entre la història de les antigues llevadores –a partir de memòries reals de llevadores d’inicis del segle
XX– i les reflexions sobre la vida animal i sobre com els éssers humans han tractat la natura, uns textos que la Dýja llegeix mentre es planteja què n’ha de fer.
En la llengua original el títol és Vida animal, perquè com diu l’autora “és un llibre sobre la llum, però també i sobretot sobre l’humà com a animal, el comportament i la naturalesa dels éssers humans, i el títol funcionava molt bé en islandès, però en altres llengües preferia La veritat sobre la llum, que ja era el meu títol de treball”.
I és que en islandès, l’ofici de llevadora és ljósmóðir, mare de llum, la paraula que l’any 2013 els islandesos van votar com el mot més bonic de la seva llengua. “Va ser el punt de partida: em vaig dir que escriuria una novel·la sobre la llum en què la protagonista seria una llevadora. Construeixo les novel·les per oposicions, si escric sobre la vida he d’escriure sobre la mort, la llum i la foscor, i per això vaig datar la trama en l’època més fosca, Nadal, quan hi ha menys llum però se celebra el naixement de la llum, quan el dia es comença a allargar, dos minuts més de llum cada dia”, explica.
“L’home –diu Auður– és l’animal més fràgil i alhora més cruel. L’ésser humà fa més de cinquanta anys que sap què li ha fet a la Terra, els científics ja ens ho deien i sabíem cap a on anàvem, però ningú no escoltava. Així que vaig decidir que la Fífa escriuria articles als diaris, però ningú no en faria cap cas. La vaig crear perquè digués les coses que jo no puc dir, perquè estaria predicant. Però és un llibre optimista, hi ha esperança perquè la nostra fragilitat i feblesa també poden ser la nostra força: tenim un cervell per adaptar-nos als reptes, si volem, podem trobar les solucions”. ●
Perl’autora,“l’ésser humàésl’animalmés fràgilialhoraméscruel”, peròlanostrafeblesa potserlanostraforça