La Vanguardia (Català-1ª edició)
Obertura i cabotatge de l’enigma andalús
Discutir si és millor tornar al passat o eternitzar el present, com va deixar escrit sir Winston Churchill, és una manera dedicada de perdre el futur. La campanya electoral arrencarà d’aquí cinc dies a Andalusia sense que sigui clar quin serà el futur de la gran autonomia del sud i amb la insòlita incògnita de si els polítics que afronten aquesta cursa a la recerca del poder regional –sis candidatures vetllen armes abans del 19-J– seran capaços, després les urnes, d’articular una nova majoria parlamentària estable i duradora. El fantasma de la inestabilitat crònica sobrevola l’avançament electoral. No és descartable la repetició dels comicis.
Moreno Bonilla (PP) ho augura si no aconsegueix els diputats que necessita per governar sol. Passarà automàticament si després de dos mesos no és investit president. Tampoc no és inversemblant un ascens significatiu de Vox, com pronostiquen molts sondejos.
El factor capital de la situació electoral, segons els estudis d’opinió pública, és el creixent descontentament ciutadà pel rumb de l’economia, l’encariment dels preus i la gestió de les classes dirigents. L’oposició entre les grans vores ideològiques –dretes i esquerres– ja no regeix com antigament. Influeix al voltant de l’enigma andalús, però els seus límits es troben desdibuixats: el PP es baralla per part del vot progressista, Vox diu que defensa “un veritable canvi” a Andalusia, els socialistes aspiren a tornar a ser el que van ser (a San Telmo) i les esquerres múltiples, filles devotes de l’Antic Testament, prossegueixen amb les guerres civils. El panorama general, de partida, té molta pintura en sfumato.
Més de 6,6 milions de persones tenen dret a vot al sud. Però si fem una analogia amb altres comicis anteriors, és possible que únicament votin una mica més de la meitat, perquè no coincideix l’avançament amb unes eleccions generals. En les ocasions prèvies en què les urnes es van obrir només per a paperetes verdes –1990 i 1992– la participació va ser d’un 55 i un 66% respectivament. El possible descens d’electors, a les portes d’un estiu que s’ha avançat al calendari, els perjudica gairebé tots: els socialistes, perquè els serà molt difícil mobilitzar els seus desencisats; les esquerres, perquè es presenten en candidatures enfrontades; i el PP perquè la possible captació de vots aliens és potencialment inferior.
Vox, que ja és a les ciutats d’entre 20.000 i 50.000 habitants, podria beneficiar-se d’aquesta participació decreixent, ja que el seu electorat creix amb la polarització i el vot de càstig. Un altre factor incert són els nous electors: 302.446 votaran per primera vegada. Els ultramuntans, segons els sociòlegs, estan seduint aquest grup social ajudats per un relleu generacional que deixa sense sentit el relat ancestral de l’autonomia, tot i que tots els candidats –excepte Olona, partidària d’abolir l’autogovern– continuïn ancorats en la retòrica d’un imaginari diluït, en diferents graus, en un andalusisme principalment tebi.
Les candidatures de Per Andalusia i Endavant Andalusia lliuraran fins al dia del judici final la seva contesa de família. IU ha vetat Teresa Rodríguez, exdirigent de Podem, en tots dos debats electorals concertats a TVE i a Canal Sud.
El PP i Vox es disputen el Quirinale a primera sang. No obstant això, la cruïlla andalusa no ha de repetir per força ni la situació existent a la Comunitat de Madrid ni a Castella i Lleó. En el primer cas, perquè si Moreno Bonilla no obté majoria –encara que superi en vots les esquerres– no tindrà més remei que pactar amb Vox per tornar a ser investit; en el segon, perquè Andalusia, amb una mida i una població similar a Portugal, a més de ser el pont entre Europa i l’Àfrica, asseu 61 diputats al Congrés. La seva sociologia és molt més complexa.
Els arquetips ideològics, d’altra banda, ja no són categòrics. Els grups de votants s’assemblen a gelosies: són poroses. El transvasament de vots pot portar escenaris insòlits.
Moreno Bonilla planteja el 19-J com un plebiscit contra Pedro Sánchez, mentre fa seves les banderes del PSOE com les polítiques de gènere i l’autonomisme. El gatopardismo del president de la Junta té els socialistes perduts, atrapats entre l’erosió del seu passat més recent i el desgast del present. El dubte és si aquesta tàctica de moderació serà suficient per superar el sostre psicològic del terç electoral, la quota de suport que podria deslliurar-lo de governar amb Vox.
Ni Cs, ni Endavant Andalusia, ni Per Andalusia, que estaria disposada a abstenir-se en una possible investidura del líder del PP, no van a guanyar, encara que els seus candidats diguin el contrari. Les seves opcions oscil·len entre no desaparèixer (Juan Marín i Teresa Rodríguez) o ser satèl·lits del PSOE. Per a Cs no hi ha cant, ni cigne.
Els socialistes preveuen el seu ocàs: han deixat de ser el partit hegemònic per convertir-se en un club d’alcaldes. Sánchez ha anat tres vegades al sud –els seus ministres, dotzenes de cops– sense redreçar el rumb de Juan Espadas, que veu Andalusia com si fos l’Extremadura de Fernández Vara.
Vox, gràcies a la victimització a compte de l’empadronament fingit de la seva candidata a Salobreña, promet entrar a San Telmo “amb una escombra i una espasa”. Els metalls del 19-J comencen a sonar aquest divendres, 3 de juny. ●
El 19-J calibrarà l’‘aggiornamento’ del PP, el crepuscle del PSOE i l’ascendent de Vox
El fantasma de la inestabilitat crònica sobrevola l’avançament electoral