Els miralls menteixen

Hi va haver un temps en què els miralls eren aparells sense remei, condemnats a dir sempre la veritat. Els ulls de la Medusa et convertien en pedra i el mirall d’una madrastra et condemnava a mort si eres més bonica que ella. Passar per davant d’un mirall exigia valor en les teves ganes de veritat. Podies deixar-hi la joventut, l’autoestima o l’ànima. El que veies en aquell mirall eres tu i si no t’agradaves, només et calia desaparèixer. I així, quan tornaves a casa, de matinada, amb la resta de la tribu dormint, et miraves al mirall i aquells ulls eren trets. Veies qui eres i apartaves la vista tot seguit, abans de caure ajusticiat per les lleis de la nit. Un mirall era un amic de confiança. Dels que, arribat el cas, et deien el que no volies sentir.

Hi ha qui sostenia que els miralls robaven l’ànima i que la millor manera de descobrir un vampir era enfrontarlo a un mirall. Els fantasmes es reflecteixen, no en canvi

El reflex a les xarxes són somnis dels quals no hi ha manera de tornar

els vampirs. El motiu és que uns tenen ànima i els altres no. En un mirall pots veurehi perfectament la cara del teu pare i les empremtes deixades per dècades de riure o preocupar-te. Aquella vella gamma de miralls és arraconada per l’iPhone, el teu avatar, el que diuen de tu a les xarxes, els teus peus, els teus escots, el teu perfil barbamec. Davant aquells miralls en què sempre et veus guapo, més guapo, jove, eternament jove, feliç, molt més feliç, vivint una existència al voltant del teu melic més intensa i divertida i ociosa que la de la resta dels atrapats al mateix mirall.

Els vells miralls són, ara sí, per fi, una malvada madrastra. Els nous miralls són, al contrari, somnis dels quals no hi ha manera de tornar.

Miralls a l’interior del quals l’Alícia Liddell camina amb el cap tallat sostingut per una baralla de m’agrada vermells i una altra de cors negres. ●