La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hindley, desencadenat
L’australià del Bora espera pacient i en té prou amb un únic atac a la part final de la Marmolada per provocar la crisi de Carapaz i acariciar el Giro
Ja no podia esperar més. No hi havia cap altre demà en què somiar. Era l’últim dia de muntanya. L’últim port. Les últimes grans rampes. I Jai Hindley ho va aprofitar. L’australià va atacar quan faltaven tres quilòmetres. Més val tard que mai. Amb aquella única arrencada en tres setmanes en va tenir prou. Una i ja està. El del Bora va despenjar Carapaz. Va fer tant de mal a la maglia rosa, que va entrar en crisi i es va enfonsar físicament i mental. A cada pedalada, Hindley, desencadenat, s’acostava al Giro. A cada segon que guanyava, el podi era més clar.
A la Marmolada l’anomenen el cementiri dels campions i a Carapaz se li va posar cara de Bugno el 1993, amb el seu pedaleig carregós, incapaç de seguir Indurain. El ritme de l’equatorià era el de Zülle el 1998, també vestit de rosa, quan Pantani el va deixar. Hindley tenia un caminar de campió. Volava lleuger. Ascendia impulsat per aquell cop psicològic. Res a veure amb l’Hindley del 2020, que va perdre la cursa a l’última etapa, una crono a Milà, precisament contra un altre Ineos, Tao Geoghegan Hart.
L’oceànic, llançat, avançava ciclistes. Era conscient que podia sentenciar la cursa. Al sud-americà el passaven els corredors. Sense ajudes. Portava a roda Kämna, company d’Hindley, provinent de la fuga i que va ser clau per a l’atac definitiu. L’alemany era un llast que no li donava ni un relleu, que li recordava que se li escapava el Giro, que es va permetre el luxe d’atacar-lo per burxar la ferida.
“Sabia que era l’etapa crucial. El final era brutal”, va analitzar Hindley, que avui defensarà 1m25s en els 17 km de Verona. “Hem tingut paciència fins avui”, va explicar sobre el seu únic atac. Això és efectivitat, encara que vagi en detriment de l’espectacle.
Tan enfonsat estava Carapaz que Landa també el va superar. El basc va ser el primer de donar mostres de debilitat però es va recuperar. “No m’he trobat bé. No he espremut l’equip per si no podia seguir-los”, confessava Landa, que és a 26 segons del segon calaix del podi. “Em sembla molta distància”, diu amb franquesa. “Si [Carapaz] ha acabat molt buit... qui sap?”.
Tota la muntanya de la tercera setmana ha estat decebedora. Passaven els quilòmetres i ningú no intentava res diferent. No es movien. Més por de perdre que combativitat per guanyar. Semblava el dia de la marmota. L’etapa d’ahir per a Covi, escapat, com Bouwman, Hirt o Buitrago. El que no es va veure al Mortirolo, Monterovere, Kolovrat o el Pordoi es va desencadenar en les eternes rectes de la Marmolada després de Malga Ciapela. Aquell horitzó sense fi va encimbellar Hindley. ●