La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un país al búnquer
Ucraïna atura l’envestida russa però veu una guerra sense fi
El tanc T-72B3 va ser un dels milers de cuirassats que van amenaçar Kíiv durant setmanes. Aquest en particular pertanyia a la 31a brigada àrea de les forces de la Federació Russa, que es va enfrontar a l’exèrcit ucraïnès des dels primers dies de la invasió pel control de l’estratègic aeroport de Hostómel, al nord-oest de la capital.
Ara està carbonitzat i convertit en un símbol de la victòria pel control de Kíiv, que després de cinc setmanes de setge torna molt lentament a recuperar la normalitat que permet la guerra. El trànsit ha reaparegut en certs sectors, molts restaurants i cafès tornen atendre a les terrasses i els carrers tornen a estar transitats.
Això és especialment evident als voltants de la plaça de Sant Miquel, envoltada per l’hotel Intercontinental i el Ministeri d’Exteriors, on s’exhibeixen alguns d’aquests cadàvers de vehicles blindats.
“Resaré per desenes d’amics que són al front de batalla al Donbass”, diu l’exparlamentària Hanna Hopko, que travessa la plaça de camí a la bonica església de Sant Miquel, adornada per les cúpules daurades. Des del començament de la guerra, Hopko ha estat fent voltes pel món intentant convèncer els buròcrates internacionals de la importància de donar suport a Ucraïna.
Aquest matí camina de pressa i amb un paraigua a la mà; s’ha fet de dia plovent. Abans d’entrar a l’església recorda que el 2015 va fer aquest mateix recorregut amb el llavors vicepresident Joe Biden; li va expressar els motius pels quals calia donar suport a Ucraïna en la lluita contra Rússia. Avui repeteix el mateix: “Aquesta és una guerra del món sencer, si guanyem serà una victòria contra les dictadures i els règims autoritaris”, diu aquesta dona de 40 anys que, com molts en les últimes setmanes, ha tornat a Kíiv per viure.
És conscient que aquest sentiment de seguretat és fictici. La capital ja no està a prop del front de batalla, però sí que està a l’abast d’un míssil. Com la resta d’Ucraïna. Per reduir l’ansietat combina el temps entre cuidar una petita horta que té a 40 quilòmetres de la ciutat i les seves reunions de feina. Està convençuda que si cada ucraïnès que té accés al camp fa el mateix reduiran les possibilitats que Rússia torni a utilitzar la fam com a eina de guerra, com ja va fer en guerres passades. Milers d’hectàrees de terra conreada han quedat atrapades per la guerra, com el Donbass, on les últimes setmanes s’han vist caravanes de tractors abandonant la zona davant l’avanç rus.
A mesura que les forces russes avancen, més terra queda a la deriva. També corren perill de perdre les reserves de gra emmagatzemades a les bodegues que encara no s’han tret de la zona. La guerra sembla que ha sobrepassat els canals logístics de l’Estat. La carretera que del centre del país condueix a la ciutat de Kramatorsk –avui pràcticament deserta– és transitada per centenars de camions militars que transporten menjar, soldats i tota mena d’armes lliurades per Occident, com ara tancs, artilleria, llanxes ràpides...
En Nikolaiv viu força lluny de
A mesura que les forces russes avancen, més terres de cultiu queden a la deriva
Kíiv, però fa el mateix que la Hanna: conrea el seu hort per sobreviure. En el seu cas no té cap altra opció, ja que viu en una petita duixa –granja– a la rodalia de Bakhmut, una ciutat a la província de Donetsk que ha passat a ser estratègica en la lluita pel Donbass. El dimarts 24 de maig, quan el vam trobar, feia fila davant una gasolinera per omplir el cotxe. Una escena que es repeteix arreu del país a causa de l’escassetat de combustible.
A diferència de molts que es proveeixen per si haguessin de fugir de la ciutat, en Nikolaiv no tenia intenció de fer-ho. “No tinc diners, o sigui que m’hi quedaré”. Ho fa malgrat que reconeix que la situació és cada vegada més esgarrifosa, especialment a les nits. Les forces russes ataquen cada vegada amb més força, especialment amb l’artilleria. Ho reconeixen alguns dels metges que esperen al començament de l’anomenada “carretera de la vida” que uneix Bakhmut amb les poblacions de Lissitxansk i Severodonetsk, actualment assetjades. Fins fa uns dies aquestes mateixes missions donaven suport des de poblacions més avançades com Berestove, però els últims dies la pluja incessant d’artilleria russa, sumada als
atacs d’avions i helicòpters, els ha fet retrocedir.
Una de les missions avalada pel doctor Xaman, un veterà de les guerres de l’Afganistan i Txetxènia, va ser atacada, i els seus integrants es recuperaven de les ferides. Però molts altres no han tingut tanta sort. Un dels doctors que dona suport en una camioneta de passatgers comercial convertida en ambulància explica que els últims dies amuntega els ferits a terra, que tapa amb cartrons per recollir la sang. No atenen ferits de bala, com en altres guerres, sinó d’artilleria; la conseqüència són ferides molt greus, com ara cames o braços desmembrats.
L’Oksana contesta el telèfon des d’algun lloc a l’oest del país. Fa uns dies va haver d’abandonar Iakuvlivka, una població de camperols que està partida per la “carretera de la vida”. La seva família hi regentava una petita botiga que durant setmanes va ser el lloc de descans dels soldats –i periodistes– que paraven a descansar i a prendre un cafè. La vila, li expliquen, està pràcticament arrasada –com passa allà on apunten les forces russes–, i els pocs que s’hi han quedat viuen sense poder sortir del soterrani. Un ritual que es repeteix en totes les regions que són assolides per l’artilleria russa. Això inclou la ciutat de Mikolaiv, estratègica en la lluita per Odessa i els ports sobre el mar Negre.
Allà, milers de persones grans passen la major part del temps en refugis, i, quan en surten, s’enfronten a problemes com la falta d’aigua. Molts viuen gràcies a l’ajuda humanitària que reparteixen voluntaris locals; gràcies a ells sobreviuen milions de persones.
Però el temor no cessa, com passa en barris i poblacions a la vora de Khàrkiv, on, si bé les tropes ucraïneses han fet retrocedir els invasors, els atacs russos amb artilleria continuen. Fa dos dies atacaven un camp d’energia solar. I els que continuen allà viuen amb la incertesa que l’enemic pugui tornar. La guerra està lluny d’acabar. Tothom ho té clar. ●