La Vanguardia (Català-1ª edició)
Finlàndia enterra la finlandització
Ucraïna ha trencat el consens sobre la convivència pragmàtica amb Rússia i ha fet disparar el suport a l’ingrés a l’OTAN
No escassegen a Hollywood emocionants pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial. Però, a l’hora de generar simpatia per una causa noble –la lluita en solitari d’un país petit contra un gegant agressor–, la pel·lícula finlandesa El soldat desconegut guanyaria Salveu el soldat Ryan.
La memòria col·lectiva de la invasió soviètica de Carèlia el 1940 i la impressionant contraofensiva finlandesa potser ajuden a explicar, en bona mesura, el canvi sísmic de l’opinió pública a Finlàndia respecte a l’ingrés a l’OTAN després de la invasió russa d’Ucraïna. “Per molts, Ucraïna el 2022 és Finlàndia el 1939. La lluita en solitari d’aquella guerra s’ha convertit en l’analogia del trauma nacional”, va resumir l’analista geopolítica Tuomas Forsberg. A pocs metres de la seva oficina, a l’emblemàtica Esplanade, tres joves soldats de servei militar recaptaven diners per als veterans de l’anomenada guerra d’hivern.
El suport a l’OTAN s’havia mantingut en xifres entorn d’un 30% al llarg d’anys i dècades, un llegat de l’anomenada política de finlandització diplomàtica, considerada un model de convivència pragmàtica amb el veí a l’est. Des de la invasió d’Ucraïna al febrer, se situa en un 75%. “De sobte, hem entrat en mode pànic”, va dir Hala Hassi, diputat del partit conservador nacionalista Finlandesos Autèntics. Només vuit diputats van votar en contra de la sol·licitud d’ingrés (sis de l’aliança d’esquerres i dos nacionalistes); 188 hi van votar a favor.
El tsunami pro OTAN en l’opinió pública tampoc no es pot desvincular dels grans mitjans de comunicació, partidaris de l’entrada a l’Aliança des de fa anys. “Els tabloides exageraven l’amenaça russa, i a la televisió els tertulians venien del pro OTAN Institut Finlandès d’Afers Exteriors”, va dir un diputat de l’esquerra.
Així mateix, qualsevol polític que desaconsellés una decisió precipitada s’ha convertit en blanc d’atacs. El respectat exministre d’Afers Exteriors socialdemòcrata Erkki Tuomioja va ser titllat de corrupte i traïdor per haver repetit el que durant anys va ser l’opinió majoritària: que entrar a l’OTAN reduiria la seguretat del país en lloc d’enfortir-la.
El cert és que la col·laboració de Finlàndia amb l’OTAN s’ha anat estrenyent els últims anys. El 2021 el Govern socialdemòcrata de la jove primera ministra Sanna Marin va comprar sis caces bombarders F-35 de fabricació dels Estats Units per uns 9.000 milions d’euros. “No té gaire sentit”, diu Graham Wood, exacadèmic britànic de la Universitat de Hèlsinki, perquè “l’exèrcit finlandès és molt més dissuasiu que uns F-35”.
Amb un exèrcit modern, de 280.000 efectius, en un país de 5,5 milions, pocs dubtaven de la capacitat de Finlàndia per defensar el seu terreny en una guerra convencional.
Durant els 45 anys de guerra freda, Finlàndia va acceptar, sense drames, certs límits de la sobirania en un país que comparteix una frontera de 1.340 quilòmetres amb una potència militar que havia guanyat la guerra contra el nazisme a l’est d’Europa. El president Urho Kekkonen, l’artífex de la finlandització socialdemòcrata, va perfeccionar l’art de l’equidistància amb l’URSS i els Estats Units amb el suport de la gran majoria de finlandesos.
“Els meus avis eren de Carèlia i van participar en la guerra “, diu Jussi Saramo, diputat de l’aliança d’esquerres. “Però sempre insistien que havíem de ser amics dels russos i fer tot el possible perquè no hi hagués més guerres”, afegeix.
La finlandització de la política de seguretat a la guerra freda va coincidir amb un model socioeconòmic innovador que no era ni capitalista ni socialista. “Finlàndia exemplificava la socialdemocràcia nòrdica, no-alineada i fortament antimilitarista”, diu l’historiador i analista polític Heikki Patomaki. “Intentava bastir ponts entre Occident i l’Est; posar fi a la guerra freda i evitar una catàstrofe nuclear”.
Ara, sota la nova òptica pro
“L’OTAN creix perquè països petits volen protegir la seva sobirania; no és una amenaça a Rússia”
OTAN, la finlandització s’ha enterrat, percebuda en molts sectors com una humiliació nacional perpetrada per una socialdemocràcia corrupta.
El record de la guerra d’hivern també serveix per donar suport a la idea que l’expansió constant de l’OTAN des del 1990 respon únicament a la necessitat dels països situats a la frontera russa de no trobar-se sols davant el perill rus. “L’OTAN s’ha ampliat perquè països petits volen protegir la seva sobirania; no és una amenaça a Rússia”, diu Forsberg. El president finlandès, Sauri Niinisto, va provar d’emfatitzar aquest argument en una trucada a Putin en què insistia que la decisió “no va contra ningú”. Però l’entrada dels dos països nòrdics desencadena una dinàmica perillosa, adverteix Patomaki: “El que em preocupa és que ja tenim una escalada en forma d’espiral; un bàndol actua i l’altre veu confirmades les seves pitjors pors. Després el procés es repeteix sol, al revés”.
De moment, la resposta russa s’ha limitat a la interrupció del subministrament de gas i electricitat a Finlàndia, que fàcilment trobarà altres fonts d’oferta. Però l’espiral està en marxa. ●