La Vanguardia (Català-1ª edició)
La guerra cultural més letal
Arran de l’atemptat terrorista perpetrat al teatre Bataclan de París, el novembre del 2015, que va acabar amb gairebé un centenar de víctimes mortals, el llavors candidat a la presidència dels Estats Units, Donald Trump, va afirmar la pelegrina teoria que el desenllaç podria haver estat molt diferent si els espectadors haguessin anat armats, i així haguessin pogut repel·lir a trets els quatre terroristes que van irrompre a la sala. Un dels eixos d’aquella campanya, que culminaria amb la seva elecció un any més tard, va ser una defensa apassionada de la segona esmena de la Constitució, la que permet als ciutadans la possessió d’armes, sabedor que aquesta ha estat sempre una carta guanyadora per a un bon nombre dels seus conciutadans.
El debat es reprodueix inevitablement arran de les repetides matances que comporten un elevat nombre de víctimes mortals, especialment si entre aquestes víctimes hi ha nens, com la ja llunyana de l’escola Sandy Hook a Newtown, Connecticut (desembre del 2012, sis adults i 20 nens) o l’esdevinguda la setmana passada en una altra escola, aquesta vegada a Uvalde, a Texas, que va causar la mort de dos professors i d’una altra vintena de nens. Si se’m permet l’amarg comentari, no sé en quina categoria, la d’adult o la de nen, situarà l’estadística Salvador Ramos, l’autor material de la matança, 18 anys acabats de fer, pel que sembla abatut immediatament per la policia.
S’esquinçaran moltes vestidures, hi haurà enorme postureig i s’alçarà un autèntic clamor amb el denominador comú del ja n’hi ha prou i el fins quan, però el Congrés difícilment aprovarà cap mesura efectiva que permeti reduir els 400 milions d’armes de foc que reposen, és un dir, a les llars dels Estats Units.
Malgrat que hi ha una concentració d’armes més important en determinats àmbits geogràfics, sociològics o polítics –estats del sud, medi rural, ideologia republicana–, la tragèdia pot emergir en qualsevol lloc, des de la liberal Nova Anglaterra fins a la conservadora Texas, com en els dos casos escolars esmentats abans. Al marge de la venda directa en armeries i fires, més habituals al sud, la venda d’armes per correu funciona com a mínim des dels ja llunyans temps que Lee Harvey Oswald va adquirir d’aquesta manera el rifle amb què suposadament va assassinar el president Kennedy fa gairebé 60 anys.
Per descomptat, cal no desdenyar l’aspecte econòmic de la qüestió. Un AR-15, el model més apreciat dels fusells d’assalt, costa entre 500 i 2.000 dòlars, i per bé que ningú amb dos dits de fronts no sortiria a caçar amb aquesta eina, de la seva classe es van vendre més d’1,2 milions d’unitats el 2015, l’últim any de què es disposen xifres. I la Glock 17, una de les pistoles més populars en els ambients urbans més conflictius, és un altre supervendes i difícilment baixa dels 500 dòlars.
Tot això, òbviament, per a més glòria i benefici de l’Associació Nacional del Rifle (NRA, en les sigles en anglès), el totpoderós lobby que contribueix generosament a les campanyes de congressistes i senadors, normalment republicans, perquè no s’apartin ni un mil·límetre de l’ortodòxia antiprohibicionista. “Guns don’t kill people, people kill people” (les armes no maten gent, la gent mata gent) és el cínic mantra defensiu en què s’inspira l’NRA des de temps immemorials.
Però, al marge de les raons constitucionals, de seguretat i autoprotecció –gens menyspreables– i dels esmentats factors econòmics, l’idil·li d’una part considerable de la societat dels Estats Units amb les armes de
El 2015 als EUA es van vendre més d’1,2 milions de fusells AR-15, i no són per anar a caçar
foc és d’índole cultural. Hi ha, en efecte, en un segment considerable de la població, una desconfiança visceral cap a un govern federal central al qual, a diferència del que passa a la pràctica totalitat de les democràcies avançades, no se li vol concedir el monopoli en l’exercici de la legítima violència. En definitiva, l’única concessió que es fa als que estan dolorosament farts d’aquesta perpètua sagnia és que s’acrediti prèviament una mínima estabilitat psíquica i mental als eventuals compradors d’armes, tot un brindis al sol. ●