La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alejandro Fernández s’encomana al nou líder
Feijóo retorna el pols al partit a Catalunya
Salvat per la campana, Alejandro Fernández s’ha proposat d’aprofitar la pilota extra que va suposar per a ell la caiguda de l’anterior cúpula del PP, que l’havia sentenciat, per mirar de recosir els pedaços de la formació a Catalunya i arribar a les municipals del 2023 amb un vestit electoralment presentable.
Després de les tensions viscudes l’últim any arran dels mals resultats a les eleccions autonòmiques, el president del PP català veu aplanat el camí fins al congrés regional de la tardor, en què espera renovar el lideratge.
Ara com ara no sembla que ningú li disputi el poder, i fins i tot els que havien estat promocionats per Pablo Casado i Teodoro García Egea en la insomne pugna per aconseguir el control absolut del partit avui opten per la màxima prudència.
L’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a la direcció del PP ha actuat com a bàlsam, almenys de portes enfora, per als populars catalans, que encaren amb il·lusió renovada, segons reiteren els uns i els altres, el desafiament de refer-se territorialment per contribuir que el gallec s’instal·li a la Moncloa.
De moment des de Génova no hi ha directrius de cap mena, segons asseguren fonts de la direcció estatal, i s’actua amb un “respecte total” a les executives autonòmiques, amb què els nous homes forts del partit, Elías Bendodo i Miguel Tellado, han començat a reunir-se en una primera presa de contacte. A Catalunya arribaran els pròxims dies.
“S’asseuran i parlaran, no s’imposarà res”, i per això el marge de maniobra dels líders regionals per definir les estratègies i els equips serà més gran que durant la teodocràcia que va descriure Cayetana Álvarez de Toledo al seu últim llibre.
En aquest clima de serenitat relativa, accentuat per l’hermetisme que, segons les fonts consultades, caracteritza Feijóo a l’hora de prendre decisions, els populars catalans resoldran les principals incògnites. En primer lloc, la del candidat a l’alcaldia de Barcelona, que es resoldrà a la tardor, tot i que es dona per fet que Josep Bou no estarà en l’equació.
El següent pas serà confeccionar les llistes al Congrés. I aquí podria saltar la llebre si Alejandro Fernández, elogiat dimarts per l’eurodiputat Esteban González Pons com un dels millors oradors d’Espanya, decideix traslladar-se a Madrid amb un ministeri a l’horitzó.
Els estatuts no fixen que el president del partit hagi de ser necessàriament el candidat a la presidència de la Generalitat, i per això no es descarta aquesta possibilitat, per bé que comportaria una bicefàlia inèdita i certament improbable. En aquest cas, el més previsible seria que el líder del PP català negociés el seu relleu amb Feijóo, en l’executiva del qual ha assegut persones de la seva màxima confiança.
La següent cita al calendari són les eleccions europees, el 2024. Si no es decideix a abandonar Brussel·les per mirar de ser profeta a la seva terra, Dolors Montserrat, habitual en les travesses per liderar el partit, podria repetir com a candidata al Parlament Europeu, on és portaveu del grup popular.
I ja el 2025, si no hi ha avançament electoral, cosa del tot imprevisible, el cicle es tancaria amb unes altres autonòmiques. Llavors, i si es compleixen totes les condicions prèvies, Alejandro Fernández intentaria –amb el vent favorable d’un Feijóo que en el millor dels casos estaria a la Moncloa– corregir la deriva negativa i, aquesta vegada sí, capgirar les enquestes, que a Catalunya continuen enfonsades a l’abisme, fet que ha portat Xavier García Albiol a amagar les sigles del PP a la seva plataforma per recuperar l’alcaldia de Badalona.
Potser en aquest futur es podria fer realitat el que es va proposar Fernández el 2021 i no va aconseguir tot i lluir-se en els debats: créixer a costa de Ciutadans amb una campanya basada en l’economia i allunyada de les efervescències identitàries del procés i destacar la seva serietat davant els despropòsits ultradretans per frenar Vox.
Perquè el conte tingui un final feliç, el president del PP català espera que Feijóo, que ha estat líder autonòmic i coneix la pluralitat del país, no sucumbeixi a la inveterada temptació intervencionista de Madrid. ●
Els rivals del president del PPC desisteixen, almenys de moment, de disputar-li el poder