Viure en un clot de tristesa

Hi ha més gent als gimnasos que als psicòlegs, fet que confirma que estem entregats a cuidar preferentment el nostre cos, però, en canvi, poc ens importa el que ens passa al cap. Vivim en una època en què encara hem de dinamitar molts tabús respecte a les malalties mentals. Aquesta setmana hem sabut que al 024, el telèfon d’assistència al suïcidi que ha posat en marxa el Ministeri de Sanitat, es reben 500 trucades diàries de tot Espanya.

Ens és fàcil dir que tenim visita amb el podòleg perquè ens arregli els peus i, en canvi, evitem confessar que tenim cita amb un psicòleg o un psiquiatre perquè els peus són públics però el cervell és propietat privada. Francament em sembla més interessant un cervell que un peu.

Amb l’arribada de les xarxes socials l’exposició ja no és només pa

Expressem els problemes del cervell com si no fossin de la nostra societat

trimoni d’esportistes, de polítics o d’actors. Ara ens afecta a tots i l’aparador s’obre, ja de ben joves, quan el cervell encara està en fase de formació.

Resulta curiós quan durant tants anys expliquem estranyes incidències en les línies de tren de Rodalies per evitar explicar el que tots sabem que passa però val més no fer-ho. O quan llegim als diaris que una persona ha estat trobada en circumstàncies estranyes. De la mateixa manera que, amb el pas dels anys, hem canviat l’expressió mal lleig per càncer, seria hora que, en lloc de circumstàncies estranyes, parléssim sense embuts de suïcidi. No hem d’ignorar les notícies de suïcidis, seria millor obviar l’atracció que, com a consumidors d’informació, tenim per l’estupidesa. Expressem els problemes del cervell com si no fossin de la nostra societat. Preferim apartar-los del sistema fins que ens cauen al damunt.

Vivim uns anys en què, per culpa de l’excés d’exigència situant massa alt el llistó de la superació, portem el cervell al límit. És una guerra contra nosaltres mateixos i és en aquesta situació quan hem de recordar a tota la gent que no se sent bé, que no entén res del que li passa, que té unes ganes inacabables de plorar, de viure en un clot de tristesa, que demani ajuda. Sense por i amb orgull perquè, a partir de l’aparent derrota, es pot elevar la més enorme de les victòries. ●