Faules, boles i deliris

aquests mexicans també estaven introduint de contraban als Estats Units l’opioide sintètic fentanil, cinquanta cops més potent que l’heroïna; que un dels immigrants portava a la motxilla prou fentanil per matar tota la població de Nebraska i Dakota del Sud; que l’objectiu d’aquest atac amb fentanil era crear una situació de pànic, per justificar el vot per correu, i que el Govern xinès va fer servir el vot per correu per alterar fraudulentament el resultat de les eleccions nord-americanes.

No hi ha per on agafar-ho, oi? Doncs el bon senyor se servia d’aquest còctel esbojarrat per explicar la derrota de Trump. Afortunadament, va perdre les primàries, però va ser per molt poc, perquè va quedar a quatre punts del guanyador. De manera que molts votants –el creguessin o no– van votar a favor seu.

Els desvaris de Herbster no són excepcionals. Pensem en els seguidors de QAnon, convençuts que als Estats Units hi ha una xarxa internacional de tràfic sexual de nens encapçalada per Hillary Clinton, Barack Obama i George Soros. O en l’elevat tant per cent de nord-americans convençuts del frau electoral. O en els que s’estan empassant el disbarat paranoic de la gran substitució, segons el qual l’elit liberal està omplint el país d’immigrants per substituir els blancs díscols per votants més dòcils.

Tots aquests deliris tampoc no són exclusius dels Estats Units. ¿Putin no està causant desenes de milers de morts amb una suposada guerra contra uns nazis que ningú no ha vist? Quan algú va fer notar al ministre d’Afers Exteriors rus que

Zelenski és jueu, i que per tant resulta poc creïble que presideixi un règim nazi, Lavrov no va intentar justificar la fantasia esmentant la ideologia d’extrema dreta d’alguns grups de voluntaris ucraïnesos, cosa que hauria pogut fer sense faltar a la veritat. No: sense pensar-s’ho dues vegades, Lavrov va engegar que Hitler també era d’origen jueu. I es va quedar tan ample.

Continuem viatjant: a les Filipines, un fill del dictador Marcos i de la seva infausta dona Imelda acaba de guanyar les eleccions fent creure als votants que la dictadura del seu pare va ser una època d’esplendor i prometent restaurar-la. Pocs semblen recordar que, quan Marcos era president, el país xapotejava en la misèria i la corrupció. La memòria de la gent és curta. A part que, després d’elegir un criminal com Duterte, ja no ve d’aquí.

Arribats a aquest punt, algun lector pot pensar que tot això són coses que només passen als Estats Units, a la Rússia de Putin i a les Filipines. Però no és cert. Passen a molts llocs i, de l’Índia al Brasil, mig món s’ha empassat la versió russa de la guerra d’Ucraïna, almenys en part. ¿Qui ens assegura que l’epidèmia de mentides increïbles no arribarà aquí? Perquè –com és sabut– el que passa als Estats Units acaba molt sovint passant en aquests topants.

Ens trobem davant d’un canvi de tècnica, un nou mètode d’intentar guanyar vots mentint: trencar totalment amb la versemblança, per tal de tallar qualsevol camí de tornada a la realitat. És un llegat de Donald Trump que ha connectat amb una forma de sentir de molts votants en països molt diferents, frustrats per la complexitat d’una realitat que no entenen i que prefereixen no haver d’entendre.

Fa anys, un conegut explicava que, en un míting electoral d’un país sud-americà, havia vist una pancarta que deia: “No volem més realitats. Volem promeses”. Aquesta forma de mentir suposa anar una passa més enllà. Ara, molts votants passen de realitats i també de promeses que sospiten que no es compliran i demanen directament fantasies. Encara que siguin tan estrambòtiques com les de Charles Herbster i la de la gran substitució. O precisament per això, perquè són estrambòtiques. ●

Cada vegada circulen més mentides estrafolàries i falsedats sense cap punt de contacte amb la realitat

JUSTIN W N / P