D’onatges i mars de fons

Entre totes les paraules del cartell només n’hi ha una que la miliciana homenatjada no coneixia: ‘donatge’

en un terrat, amb una jaqueta negra cenyida a la cintura per una sivella enorme. La tipografia del títol, en lletres roges amb contorn negre, ajuda a donar un aire antic a la imatge. Tan retro o vintage com el nom de la plaça de les Sufragistes, un mot del passat. És un cartell amb efecte mirall. No costa gaire imaginar les reaccions que pot suscitar segons el perfil ideològic del receptor. N’hi haurà que, irats, acusaran els convocants de guerracivilistes. D’altres, moderats, només els culparan de despertar la bèstia a còpia de recordar els crims dels feixistes. I també n’hi haurà que l’aplaudiran amb fervor antifeixista.

Entre totes les paraules del cartell només n’hi ha una que l’homenatjada Neus Bouza no coneixia. La que el presideix: “Donatge popular”. Donatge, en un joc de paraules que substitueix les quatre primeres lletres d’home- natge per dona. No és la primera vegada que el veig i he de reconèixer que sempre que llegeixo donatges el joc de paraules que em ve al cap és amb natges, les galtes del cul. Però bé, homenatge prové del llatí hominaticus, un acte solemne de vassallatge del servent al seu senyor feudal, de manera que ja n’entenc la intenció simbòlica. El feminisme també té les seves jugades mestres per cridar l’atenció. La part negativa és que aquesta tria provoca una sensació de frivolitat lingüística força antitètica (amb perdó) a les intencions de les redactores del text i ens porta a discussions bizantines sobre les fulles del rave inclusiu, que és com el sexe dels àngels en l’era vegana. Foc d’encenalls.

La Revolució Francesa va canviar radicalment la societat europea, però també va intentar canviar aspectes lingüístics com el nom dels mesos de l’any, amb resultats ridículs. Segons el calendari revolucionari ara seríem al Pradal enfilant cap al Messidor i, en canvi, som al maig. Només el temps dirà si els donatges són un do-me’n do-me’n o un Messidor. ●