Tríada perfecta

El cos més bonic que s’haur roba mai en aques lloc

n r re Pere Arquillué

loc i a a Teatre Romea (25/V/2022)

Ara que els malastrucs del present vociferen que el teatre s’ha oblidat del públic i així li va –perenne teoria placebo–, arriba un muntatge impecable com

i trenca esquemes sobre allò que és grat a l’espectador. Només cal oferir-li el millor destil·lat de les arts escèniques (un gran actor, un text preciós, una direcció delicada) per captar-ne el favor. Un monòleg de Josep Maria Miró que Xavier Albertí ha dirigit amb l’austeritat formal d’una cantata i que Pere Arquillué interpreta magistralment amb murmuri de confessionari. Tríada perfecta per a un text que té l’atracció literària de les sirenes que t’arrosseguen a un aiguamoll de secrets i desitjos.

L’obra bascula al voltant d’un adolescent amb la seva posteritat segellada en les primeres línies i que irradia un poder i un anhel de seducció desbocat equiparable al visitant del Teorema de Pasolini o la Ivana de Temps salvatge. Un cos invocat pels que van caure sota el seu influx, van despertar l’ànsia violant la infantesa o tenen la necessitat de despertar un record tempestuós anterior: el pare.

El que es penja a la plaça del poble en l’arbre que fa ombra a la rectoria. Un paisatge humà aïllat, ara rural, altre cop assetjat per un lloc conquerit per éssers amenaçadors que pul·lulen entre la frontera de la civilització i el bosc sense llei. La principal diferència amb Temps salvatge o Nerium Park és que aquesta vegada “els altres” transiten desafiadors entre els dos mons i prenen la paraula per explicar la història des de la trinxera dels assenyalats, com en una biografia novel·lada de Bop Pop.

I és amb aquesta veu necessitada de la bondat dels estranys, amb talons i perruca rossa, que el text s’eleva cap a un misteri laic que Albertí recull brillantment amb un últim detall musical –àngels anunciadors– mentre el buit negre es taca amb un altar vermell. Un llit vertical. Un quadre matèric de Tàpies.

Tot passa per la mestria d’Arquillué. Amb Albertí ha arribat al pacte que un adolescent, una mare a prop dels 50, una professora més jove, un ancià i un transvestit

Arquillué interpreta magistralment el monòleg de Josep Maria Miró dirigit per Xavier Albertí

madur, apareixen i desapareixen de l’escenari i el relat amb un lleu canvi de gest i de to. La mare: una lleugera inclinació de cap. Vestit de carrer, les mans gairebé sempre absents. Una exhibició de màxima intensitat amb la màxima contenció. L’atenció concentrada en aquella veu formidable que teixeix una teranyina de flashbacks per bressolar-nos en una fosca cançó de bressol polifònica. ●