La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan Hèrcules va separar Espanya i el Marroc
Una gran mostra amb centenars de peces marroquines exhibeix la relació mil·lenària entre els dos països a l’Arqueològic Nacional
El vell pescador,
Fa sis milions d’anys les terres es van obrir i la península Ibèrica va quedar separada del nord de l’Àfrica. Els grecs van imaginar que l’estret l’havia creat Hèrcules quan va separar amb la seva força les dues muntanyes unides, i d’aquesta manera va deixar entrar l’oceà. Tectònica o mitologia, des llavors la relació entre els dos costats de l’estret ha estat un camí d’anada i tornada de mercaderies i cultures. Amb períodes en què les relacions eren estretes, com durant els fenicis, o quan les dues riberes eren part de l’imperi romà; i d’altres bastant menys, com quan els Habsburg miren més al centre d’Europa i Amèrica, sense oblidar unes quantes guerres no gaire llunyanes. Sens dubte, actualment les relacions passen per un bon moment. I acceleren: sota l’alt patronatge dels reis Mohamed VI i Felip VI, el Museu Arqueològic Nacional de Madrid acull fins al 16 d’octubre la gran mostra En torno a las columnas de Hércules, 335 peces, la majoria prestades pel Marroc, i moltes no sortides mai del país, que recorren mil·lennis de relacions entre les dues riberes.
Peces com la petita Venus paleolítica de Tan-Tan, considerada per alguns com una de les primeres manifestacions artístiques de la humanitat, o com els dos poderosos bustos bessons de Juba II, un en marbre blanc, procedent del Museu del Prado, i l’altre en fosc bronze, arribat del Museu de la Història i les Civilitzacions de Rabat. Criat a Roma després del suïcidi del seu pare, derrotat per Cèsar, i després restaurat per August com a rei de la Numídia i Mauritània, i fins i tot casat amb Cleòpatra Selene, filla de Cleòpatra i Marc Antoni, després de Juba II arribaria la dominació romana directa.
D’aquest període procedeixen les fabuloses escultures en bronze de l’antiga Volúbilis, pròxima a l’actual ciutat de Meknès, que exhibeix la mostra. Efebs, aurigues, caps d’Eros, la majestuosa i imponent màscara del déu Oceà o el magnètic bust de Cató recorden uns quants segles en què les dues riberes van compartir la cultura romana, incloent-hi les seves lleis, com mostren dues taules legals procedents dels dos costats de l’estret i exhibides una al costat de l’altra.
L’exposició explica com ja en l’època del neolític arriben a la península ivori i ous d’estruç procedents del sud, i al nord de l’Àfrica apareix el vas campaniforme estès per Europa. També relata com amb les colònies fenícies acaba conformant-se el comerç del cercle de l’estret. El món d’al-Andalus i la seva esplendor, i les successives dinasties africanes –almoràvits, almohades i marínides–, que intervenien durant segles en els afers peninsulars, són el correlat de l’explosió cultural i científica que viu el Marroc medieval, que tindrà impacte directe en el Renaixement europeu. La mostra exposa vidrieres, balustrades, alcorans, fabulosos brocals de pou en ceràmica vidrada i els impressionants timbres de bronze d’un rellotge hidràulic de Fes del segle XIV.
De les complicades relacions des de finals del XIX entre els dos territoris, protectorat espanyol al Marroc i guerra del Rif inclosos, la mostra recull bàsicament les excavacions del militar César Luis de Montalbán, fundador i primer director del Museu Arqueològic de Tetuan.
Mehdi Qotbi, president de la Fundació Nacional de Museus del Regne del Marroc, organitzadora de la mostra amb el Museu Arqueològic i Acció Cultural Espanyola, va assenyalar que “tenim una història comuna, arrels comunes, els espanyols són a casa seva al Marroc, i els marroquins a casa seva a Espanya”. Sobre si les complicades relacions entre els dos països el 2021 per l’afer Polisario han endarrerit la mostra, va apuntar que ja es preparava fa anys i que ara és una bona oportunitat per enfortir les relacions. “Els àngels ens acompanyen, ens trobem sota una bona estrella”, va concloure. ●
Els mecanismes de l’oblit són nombrosos i diversos, però el seu poder no sempre és absolut, i, en alguns casos, és possible el rescat, la recuperació de la memòria, que pot ser tardana o fins i tot pòstuma. En el cas de Miquel Rué (Sant Boi de Llobregat, 1929-París, 1967), la seva mort prematura, amb 37 anys, va tenir lloc en un moment artísticament brillant, d’eclosió creativa i àmplia difusió internacional de la seva pintura expressionista, abstracta i lírica. Però l’oblit gairebé general ha estat llarg, fins ara.
L’exposició que presenta la galeria Marc Domènech (fins al 30 de juny) és la primera que es presenta a Espanya els últims 60 anys. Aitor Quiney, en el seu text del catàleg, assenyala: “Cap assaig sobre art contemporani català o espanyol no esmenta Miquel Rué, i amb la present exposició li brindarem el reconeixement que mereix”. I tot això és sorprenent, ja que la seva obra pictòrica no desentonaria en un museu en què es pogués mirar al costat de pintures de Zao Wou-Ki, Bram van Velde, Nicolas de Staël o de qualsevol dels pintors de grups europeus, com ara CoBrA, o espanyols, com ara El Paso. De fet, més enllà de la bona impressió que produeix el conjunt de 25 guaixos que componen la mostra Miquel
Rué. Cosmogonies
“Tenim una història comuna, arrels comunes”, remarca el president dels museus marroquins